Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
Torobaka pren el títol d'un poema fonètic de Tristan Tzara d'inspiració maorí. El toro i la vaca són animals sagrats en les tradicions de tots dos ballarins i representen la fusió dels dos estils de dansa. Més que imitar l'un a l'altre, la intenció dels ballarins és crear un nou gènere que neixi de l'esforç mutu per entendre millor la manera d'abordar la dansa de l'altre, un veritable intercanvi artístic.
Israel Galván, artista associat al Mercat, conegut per la innovació de les seves coreografies i la depuració de la seva tècnica, ha estat guardonat en nombroses ocasions, i ja fa vint anys que destaca en l'avantguarda del flamenc contemporani amb obres com La metamorfosi, Galvàniques, sorra, L'edat d'or, Tábula rasa, Sol, El final d'aquest estat de coses - Redux, Israel vs els 3000, La corba i El real.
Akram Khan és un dels coreògrafs més aclamats i respectats de la dansa actual. En poc més d'una dècada el seu treball ha contribuït de manera significativa al món de les arts i la cultura al Regne Unit i al món. La seva reputació s'ha fonamentat en l'èxit de produccions imaginatives, accessibles i rellevants com DESH, iTMOi, Vertical Road, Gnosi i zero degrees, diverses de les quals s'han pogut veure a Barcelona.
Els puristes es deuen posar les mans al cap veient Torobaka. Si tant Israel Galván com Akram Khan han estat criticats per atrevir-se a tocar les arrels ancestrals del kathak i del flamenc, aquesta gent, ancorada en l’ancestral, es deu esgarrifar encara més en veure com un ballarí indi-britànic s’atreveix amb el flamenc, i com un flamenc s’aventura amb el kathak, dansa tradicional índia. Però aquí recau la saviesa d’aquests mestres de la dansa, la d’uns creadors que, coneixedors i respectuosos de la tradició, han sabut descompondre el llenguatge ancestral del seu ball per conduir-lo cap a una expressió evolucionada, propera als temps actuals, però lluny de qualsevol manifest d’exhibicionisme barat.
Inspirat en el poema Toto-vaca del rumanés Tristan Tzara, un dels principals autors del moviment Dadà, el muntatge de Galván i Khan ve a ser un espai d’encontre, uns llimbs on els dos homes es miren cara a cara, s’observen, es toquen, es repten, amb la finalitat de construir un terreny nou. Situats enmig d’una rotllana, simulacre d’una plaça de toros, Galván i Khan ofereixen un nivell de creació, rigorós i quasi místic, que voreja la genialitat. Tenint sota els peus el color terra de la sorra, creat a partir d’una excel·lent il·luminació, Galván i Khan interpreten, junts o de manera individual, un recital d’altíssim nivell, d’una puresa i pulcritud de gest impecable. I el contingut d’aquest recital està format per fragments de magnitud, de petits gestos, de solemnitat i fins i tot d’humor. Un gran recital en el qual també tenen un lloc molt destacat els músics que hi participen, Bobete, un palmero de gran personalitat; el percussionista Bernhard Schimpelsberger, i els cantants David Azurza i Christine Leboutte, aquesta última col·laboradora de Sidi Larbi Cherkaoui que a Barcelona ja es va poder escoltar en el muntatge Foi dels Ballets C. de la B. Músiques tradicionals indies, sons de percussió, palmas i zapateado, veus quasi angelicals, cançons popular com El Vito i Los cuatro muleros, acompanyen els moviments de Galván i Khan, posseïdors d’uns gestos tant diferents com semblants. Només cal fixar-se amb els moviments de braços que executen a l’uníson, o amb el zapateado; un calçant botes de flamenc, l’altre amb els peus nus i amb uns braçalets de cascavells als turmells. Sublim.