Tot el que passarà a partir d'ara

informació obra



Autoria:
Joan Yago
Intèrprets:
Nil Cardoner
Direcció:
Glòria Balañà
Escenografia:
Ona Grau
Vestuari:
Adriana Parra
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Àlex Polls
Vídeo:
Alfonso Ferri
Sinopsi:

L’Èric té setze anys i aquesta dada li resulta sorprenent: “Com puc ser tan jove i sentir-me tan profundament esgotat?” Això és el que pensa aquesta nit mentre mira la tele amb les bambes posades i el mòbil a sobre de la panxa. D’aquí a pocs minuts rebrà un missatge: “Vine ara. Si vols acomiadar-te del pare has de venir ara.”

La directora Glòria Balañà i el dramaturg Joan Yago ens acosten a la vivència de la malaltia i la mort des dels ulls d’un adolescent. La pèrdua d’un pare coincidint amb el moment de construcció de la identitat i el descobriment de les implacables normes del món. Els records, els projectes, les converses difícils i, sobretot, les converses que ja no podrem tenir. Els amics, la família (el que significa realment ser família) i també l’abisme insondable de tot el que passarà a partir d’ara. Dalt de l’escenari, un viatge nocturn a través de la ciutat, una cursa desesperada per arribar a temps, un tros de vida tempestuós, però profundament humà i ple de llum.

Crítica: Tot el que passarà a partir d'ara

04/04/2023

L'edat de la immortalitat

per Ramon Oliver

De vegades hi ha trajectes que encara que semblin molt breus poden acabar fent-se gairebé eterns. O, per ser més exactes , de vegades hi ha trajectes que per molt breus que siguin desitjaríem que es fessin eterns, perquè no voldríem arribar mai al punt cap el qual ens dirigim, conscients de la irreversible transcendència de tot el que ens espera un cop hi arribem.  I “Tot el que passarà a partir d’ara” és en gran mesura el relat d’un d’aquests trajectes , narrat segon a segon per un adolescent que , per edat, no hauria d’estar tan pendent del rellotge, perquè es troba justament vivint a l’edat de la immortalitat. Tal i com ens explicarà l’Eric, que aquest és el nom del nostre adolescent, , hi ha científics que li atorguen als setze anys aquesta dimensió immortal  per raons diguem-ne que biològiques. Però després estan també les raons psicològiques: als setze anys resulta fàcil sentir-se immortal , pensar que la mort no va amb tu . De fet, fins i tot a edats més avançades es pot encara seguir mantenint aquesta negació, si la mort o l’amenaça de mort encara et segueix passant de llarg, i encara no t’ha tocat ni a tu, ni a cap de les persones que formen el teu univers quotidià.

Però aquest no és pas el cas de l’Eric. Tot i trobar-se a l’edat de la immortalitat, el cert és que l’Eric ha tingut que conviure amb la mortalitat del seu pare malalt des que era un nen de sis .  I ara, i després de rebre la nocturna trucada decisiva que el convida a presentar-se a l’hospital on està internat el pare quan abans millor si vol acomiadar-se d’ell com cal, toca iniciar aquest trajecte transformat per Joan Yago en un molt notable monòleg. Per això mateix, aquesta nit, cada segon compte. I no solament per qüestions temporals; també perquè cada segon d’aquest trajecte està   destinant a quedar marcat en la memòria de l’Eric de per vida. No és estrany , doncs, que l’Eric intenti cronometrar de forma precisa l’itinerari , i que la marca inexorable del temps que condueix cap a la mort es transformi en un element essencial.

L’Eric se’ns ha presentat abans de rebre la trucada i enfilar cap a l’hospital espatarrat al sofà de casa seva . I tal i com ens demostra Gloria Balañà i Altimira, quan les circumstàncies t’aclaparen, un sofà-refugi pot acabar convertint-se també en una mena de forat negre capaç d’empassar-se sencer un adolescent que tampoc no desitja presentar resistència, perquè de fet per moments desitjaria també ser empassat d’aquesta manera. I els forats negres ens poden conduir cap a aquest altre punt de fugida que es troba a l’espai infinit; sense entrar en detalls , i com si forméssim part d’alguna antiga edició del projecte Apolo o de la pròxima expedició que acaba d’anunciar aquests mateixos dies la NASA , la directora ens fa recórrer també uns paisatges que tenen molt a veure amb les aficions i els anhels de l’Eric, i semblen crear alhora un vincle entre el viatge cap a la mort, i els misteriosos paisatges de la cara oculta de la lluna.

En qualsevol cas, i malgrat tot el que portem dit, ens trobem encara a l’escena inicial de l’espectacle; al punt d’origen del trajecte. I amb això ja n’hem  tingut prou per adonar-nos que ens trobem també davant d’una potentíssima interpretació de Nil Cardoner; el seu superlatiu treball crea d’immediat una absoluta complicitat entre aquest adolescent que , després d’una dècada de prorrogues, s’enfronta ara ja definitivament a l’abisme del dol originat per la pèrdua d’un pare , i el públic de qualsevol edat que probablement s’ha tingut que enfrontar ja en molts casos als seus propis dols. Tot i que , del que es tracta en aquest cas, és d’abordar-lo , i d’abordar la perplexitat que origina, quan alhora s’està abordant l’adolescència , amb tots els dubtes i totes les inseguretats i totes les pors i tota la soledat compartida o no compartida  i tots els moment de fingida o real prepotència  que aquesta origina. El que hauria d’haver estat només un trajecte en bus de poc més de quinze minuts , s’acaba transformant així en un excel·lent trajecte escènic d’hora i mitja que portarà l’Eric cap a molts més indrets físics i mentals dels que havia previst quan es dirigia cap a la parada del transport públic. Que el farà  preguntar-se , com més o menys s’ho pregunta tothom davant la presència de la mort ( en aquest sentit les paraules de l’adolescent Eric no es troben massa lluny de les que pronuncia el shakesperià vell rei Lear amb el cadàver de la filla entre els braços) com és possible que la vida pugui seguir fluint com si res i amb absoluta indiferència quan desapareix algú que ha format part essencial de la nostra vida. Que l’incitarà a fugir del dol que s’apropa gaudint d’aquella festa cap a la qual potser s’estaria dirigint si les coses no l’estiguessin conduint cap on el condueixen. I que, donat que quan el temps compta tant , el temps s’acaba transformant paradoxalment en quelcom relatiu , farà també que el futur es projecti a l’escenari, dibuixant així alhora diversos escenaris vitals no necessàriament reparadors: Yago , entrant en aquest territori , defuig la temptació de caure en els excessos esperançadors, sense que això vulgui dir que aquest text en el qual hi té cabuda alhora un ben mesurat humor, es lliuri a res semblant a la desesperança. I això també ho transmet de forma ben matisada la interpretació d’en Nil, un actor que , fent d’adolescent, acaba d’assolir la seva definitiva maduresa interpretativa. Ell és l’eix central al voltant del qual gira  aquest  itinerari pel qual ,l fins i tot t’hi pots trobar aquella mena d’acompanyament musical que et trobaries sopant a un restaurant mexicà un dissabte per la nit . Però no és en absolut l’únic dels al·licients que fan que aquest sigui un trajecte del tot recomanable.