Tot el que passarà a partir d'ara, l'espectacle que es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 16 d'abril, aborda el dol des de la mirada i la vivència d'un adolescent interpretat de manera insuperable per Nil Cardoner. El projecte sorgeix d'una idea de la directora Glòria Balañà i Altimira i del posterior encàrrec de dramatúrgia a Joan Yago. A mig camí entre un relat que juga amb el temps subjectiu i un guió de pel·lícula experimental, aquest monòleg teatral situa la psique adolescent en tensió amb un món exterior que l'agredeix i l'abraça alhora.
“Com puc ser tan jove i sentir-me tan esgotat?” L'Èric té setze anys, i ja en fa deu que el seu pare està malalt. Té “l'edat de la immortalitat”, és a dir, la plenitud biològica del cos –un cop esquivades o superades les malalties infantils; i molt lluny, encara, de les corrosions de la vida adulta–, però la circumstància que el travessa no el deixa pensar en una altra cosa que no sigui la mort.
Després d'una mena de negociació interna, el personatge opta per situar-se narrativament en la nit que marca –va marcar, marcarà– la resta de la seva vida. L'obra consisteix en tot allò que li passa a l'Èric des que rep un missatge al sofà de casa fins que arriba a la unitat de cures pal·liatives per acomiadar-se del seu pare. Un trajecte a través de la ciutat que és sobretot un viatge mental, fet de sensacions, records i ideacions. Pur pensament retransmès que es contamina de tot allò amb què topa mentre es desplega. I, al final, la inesperada gratitud envers tots aquells, coneguts i desconeguts, reals o projectats, que han interferit en la vivència.
La proposta escenogràfica d'Ona Grau consta d'una sèrie de pantalles o murs translúcids disposats l'un rere l'altre com si fossin les successives etapes o espais –el menjador de casa, el carrer de nit, l'autobús en mode rave, l'hospital, la fantasia lunar– que el personatge ha d'anar recorrent o deixant enrere. Sobre aquests panells es projecta l'excel·lent videocreació d'Alfonso Ferri: un paisatge crepuscular, esvaït i sempre en moviment; el sostre d'un ascensor; una textura de cràter. Amb aquestes imatges, redimensionades per l'espai sonor d'Àlex Polls i la il·luminació de Sylvia Kuchinow, interacciona l'actor. El micròfon a què l'intèrpret s'agafa sobretot durant la primera part –i que servirà, a més, per crear interlocutors– subratlla el caràcter narratiu i performat d'una peripècia que serà també coreografiada –assessorament a càrrec d'Ariadna Monfort–. Nil Cardoner ocupa tot sol l'escena, per bé que, en moments molt puntuals, hi irrompran tres músics –Víctor Hugo Ballesteros, Marco Tulio Palacio i Juan Carlos Riaño– que emanen directament de la psique del personatge.
En el transcurs de les seves divagacions, del seu pensament en veu alta, l'Èric és assaltat per sentiments contradictoris: ràbia, culpa, tristesa, compassió. L'exterior, borrós i subjectivat, es narra i projecta atropelladament, sense que sigui possible fixar-hi l'atenció, i no deixa de reflectir o traslladar l'estat mental d'aquest adolescent en situació de dol anticipat. La ciutat, de nit, combina el tràfec dels treballadors amb la lleugeresa –o l'eufòria– dels qui surten de festa. El relat d'aquesta petita epopeia urbana conté visions com la del nen disfressat de pingüí i converses amb amics borratxos, infermeres i un taxista-coach-profeta. La imatge d'un astronauta sobre sòl lunar funciona, estranyament, com una mena de lenitiu, refugi o consol.
El personatge transita per un temps ampliat on convergeixen el dolor del moment, diferents intuïcions successivament desmentides –o no– i la revisitació des del futur per polir detalls i tornar sobre zooms d'allò més suggestius: el record de l'olor química de la tapisseria; la visió de l'hospital com una fortalesa obscura; la sensació que la mare, en estrènyer-lo, està sorpresa i emocionada d'adonar-se de com ha crescut. L'expressió del flux mental, que demana una densitat i una dilatació perceptiva capaces de traduir l'experiència, es construeix des de l'artifici i els recursos de la ficció però resulta enormement orgànica.
La distància i la lucidesa que tant el text de Joan Yago com la direcció de Glòria Balañà imposen –per no atracar emocionalment la concurrència– no impedeixen que el sentiment arribi, tamisat però inconfusible, gràcies al superb i extenuant treball de Nil Cardoner, que demostra aquí que és un grandíssim actor amb molt a oferir.
Article publicat a Núvol el 5 d'abril de 2023
