Cal celebrar el mèrit el treball de Teatre Mòbil: és molt enginyosa tant l'escenografia com el desenvolupament dels seus gags. Però juguen amb una fórmula massa simple, que no acaba de convèncer la canalla. Amb els gags de la patacada (representa que es donen trompades a tort i a dret) és el que diverteix més la canalla. Els espais que van creant amb elements quotidians és ben divers. és destacable quants recursos saben treure amb les fregones, tot i que moltes de les bromes capten l'interès dels pares però la canalla no hi entén res (ni coneix la música, que sona il·lustrant-la). Si al 2010, Teatre Mòbil va celebrar els seus 25 anys portant al TNC el seu Reprís, ara presenten al SAT! un espectacle que beu de la mateixa font (entre surrealista i massa simple) que també juga a fer pujar algun espectador a escena però que no sap trobar la temperatura per fer pujar-se al tren de la broma.
Al devessal de curses i equívocs entre els personatges falta una coherència. Per exemple, tots esperaven el "número canyero" del clown que havia anunciat al principi (i no hi serà mai). O es volia entendre perquè era tant important tenir el barret de manar sobre els altres o perquè un d'ells, ho veia tot al revès en la coreografia (i durant bona part de l'espectacle). Són situacions divertides que no necessiten un estricte fil argumental però que necessita donar pistes per mantenir una mínima coherència que faci entendre les raons i les trompades de les diferents escenes. els tres clowns tenen molt de to de fira, de parlar amb cantarella. Sense que això signifiqui un defecte, cal que trobin personalitat als seus personatges i així, donar els elements míims perquè el públic connecti, s'identifiqui i rigui en les caricatures plantejades.
