Embolicats en la febrada d’estrenes, fires i festivals del setembre, els amants del teatre no parem atenció a coses interessants que passen als nostres escenaris. Una de les coses importants que estan passant desapercebudes és el ple total, dia rere dia, de Tots els dies arriben. El boca/orella està funcionant perquè es tracta d’una obra important, malgrat la modèstia de la producció. Em sap greu no poder parlar amb suficient coneixement de la trajectòria d’Iñaki Garz com a autor i també com a director. Procedent de l’Institut del Teatre de Bilbao i format, a posteriori, a l’obrador de la Beckett, Graz dirigeix a la sala petita del Gaudí la seva onzena obra després d’obtenir el Premi de Teatre Frederic Roda el 2020 per Quan els llops udolen -estrenada el 2022 a La Badabadoc.
A Tots els dies arriben, Garz condensa una història familiar de maltractaments i abusos al voltant d’un sopar. Ho fa amb uns diàlegs precisos que ens van portant cap el nus de la tragèdia sense escarafalls. El text compta amb la dosi necessària d’humor per deixar respirar l’espectador mentre l’atrapa en una teranyina terrible. Té un text potent, però delicat. Com a director, l’aixeca amb quatre intèrprets que entenen perfectament el pes de la proposta i la seva fragilitat: qualsevol sortida de to podria trencar el joc. Dos germans es troben un cop l’any per sopar amb les seves respectives parelles. És una tradició que incomoda tots els comensals, especialment les dues dones, però que mantenen malgrat tot. Jenny Beacraft i Albert Alemany -una parella a punt de desfer-se- ens presenten la situació. Pep Miràs és el germà gran; casat amb Lali Barenys, són els amfitrions. El sopar sembla seguir les pautes de la tradició: mateix menú, semblants retrets, iguals mocs llançats amb idèntica mala baba... Però, unes panses a una quiche -com a gran innovació- fan brollar un vòmit que no té aturador. El lleuger accent estranger de Jenny Beacraft resulta molt adient al personatge que vol desfer-se dels fils que l’enganxen al seu company que Albert Alemany interpreta des d’una serenitat molt ben treballada. Pep Miràs humanitza un personatge tòpic amb un exercici de contenció: sense carregar les tintes en traços gruixuts. Per la seva banda, Lali Barenys (un goig retrobar-la a l’escenari) ens regala una brillant interpretació d’una dona amb tots els punts per resultar-nos odiosa, però que ens desperta una extraordinària empatia. El seu atac de riure nerviós -tan absurd com eloqüent- se’ns fa contagiós. Des del segon pla que li atribueix la història, l’actriu va desentortolligant el nus familiar i obrint-nos les portes a les anècdotes paral·leles per acabar de bastir els personatges.
Queden pocs dies per entrar en la terrible intimitat d’aquesta família, malauradament molt propera a la realitat de moltes d’altres. Tan de bo tinguem l’ocasió de veure de nou el muntatge en qualsevol dels molts teatres que podrien incloure’l en la seva programació!
