Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és.
I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona.
Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia.
El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte.
L'atractiu de l'obra breu, vuitanta minuts, «Tots els dies arriben» —reposada ara després de la seva estrena aquesta mateixa temporada—, original de l'autor basc Iñaki Garz (Bilbao, 1974), establert a Catalunya i cofundador de la companyia Ícaro Teatre, és que amb diàlegs poc generosos i creuats durant un sopar farcit de molt poques paraules, amb diàlegs de frases entretallades, d'insinuacions amb prou feines expressades, es va teixint una catifa de sorpreses inesperades que fan que cadascun dels protagonistes acabi no reconeixent cap dels altres i desmuntant la imatge i la idea que en tenia l'un de l'altre.
L'actriu Lali Barenys i l'actor Pep Miràs són la parella gran. L'actriu Jenny Beacraft i l'actor Albert Alemany, són la parella més jove. Més expressives elles dues, que són les que eleven el to de la trama. Més silents ells, que es limiten a encaixar, de moment, els rebots. Al tarannà contingut de l'actor Pep Miràs hi ha el contrast de la fúria que es dispara de l'actriu Lali Barenys quan se sent traïda després de més de vint anys de matrimoni. A l'exaltació de l'actriu Jenny Beacraft hi ha el contrast de l'astorament de l'actor Albert Alemany, quan veu com el carro se'n va, a poc a poc, pel pedregar.
Parlant de pedregar, hi ha un amulet, una pedra minúscula, un símbol del passat familiar dels dos germans, una justificació de les inseguretats, dels secrets, de l'amor i de l'odi que arrosseguen incrustats els dos germans des de la infància. Una pedra innocent que irromp enmig de la sucosa taula parada fins a esberlar-ne tota la vaixella. (...)
