Quants cops no hem dit o pensat allò de “si hagués sabut com acabaria tot, hagués fet les coses d’una forma ben diferent”? Però la vida no et dona mai la possibilitat de rebobinar, i tornar a actuar tenint aquest cop en compte les conseqüències que se’n deriven de la nostra actuació. Això, deixant de banda el fet que com acostumem a ensopegar dues vegades ( bé; bastantes més de dues ) amb la mateixa pedra, potser si rebobinéssim acabaríem seguint fil per randa les mateixes passes. En qualsevol cas: ara per ara això de fer marxa cap en darrera i viatjar del present cap el passat és quelcom reservat al món de la ficció. I el mateix teatre se n’havia servit ja d’aquest recurs abans que Harold Pinter l’utilitzés de forma magistral a “Betrayal”, una de les seves obres més representades . Potser, per resultar també una de les més accessibles, malgrat el joc temporal que ens proposa. Una mena de joc temporal similar al que proposava ja el 1934 la comèdia dramàtica “Merrily We Roll Along” escrita per George s. Kaufman i Moss Hart, i reconvertida l’any 1980 en sensacional musical per Stephen Sondheim i George Furth. Potser el veu veure fa uns anys a la Villarroel. I si és així, recordareu que ens explicava la trajectòria de tres amics amb interessos artístics i amorosos de per mig. Començant pel moment de la maduresa en el qual l’amistat ha entrat en un estat de crítica crisi i els ideals creatius han cedit el pas als interessos comercials. I acabant en aquell altre moment de joventut en el qual tots tres es van trobar junts per primer cop sota el nocturn cel de Nova York, plens d’esperança i ben convençuts de l’eterna solidesa del seu vincle afectiu : paradoxalment i sàviament ,Sondheim reservava per a aquesta escena una melodia alegre que sonava especialment amarga, perquè tots l’escoltàvem sabent molt bé el desencís cap el qual enfilaven els personatges.
Val a dir que Pinter – aquest és el privilegi del qual disposen els grans creadors- se’n va servir una mica de la ficció teatral per “escenificar” una afer amorós adúlter que en tenia molt d’autbiogràfic. Pinter havia mantingut al llarg de set anys ( del 1962 al 1969; la seva obra es va estrenar el 1978) una relació amb la presentadora de la BBC Joan Bakewell, mentre estava casat amb l’excel·lent l’actriu Vivien Merchant, protagonista alhora d’un grapat de les seves obres. I de fet, tant aquesta història com la que després Pinter va iniciar amb la també casada historiadora Antonia Fraser (que acabaria convertint-se en la seva segona dona) van minar considerablement la salut mental d’una Vivien que va morir tot just dos anys després del seu divorci totalment enfonsada per la depressió i l’alcoholisme: el fill de la parella no va deixar mai d’acusar el pare d’aquesta mort.
Qui sap; si Pinter hagués escrit “Betrayal” després de la mort de la Vivien, potser li hagués sortit una obra molt diferent, molt més plena de culpabilitat ... o , per contra, molt més marcada per les ganes d’exculpar-se de cap mena de responsabilitat. Però Pinter la va escriure quan encara vivia amb la Vivien , havia iniciat ja una relació amb l’Antonia, i alhora teatralitzava un afer que havia finalitzat feia uns quants anys. I ho va fer utilitzant un títol que no deixa d’estar obert a l’ambigüitat, si tenim en compte les diferents traïcions que corren pel text des del present de l’escena inicial, cap el passat. D’una banda, tenim la traïció envers els seus respectius cònjuges d’aquesta parella adúltera que coneixem quan ja fa anys que ha deixat de tenir les seves trobades furtives, i a la que veiem “evolucionar” fins la primera insinuació amorosa. Però d’altra banda, tenim la traïció del personatge – en Jerry- que s’està anant al llit amb la dona –l’Emma- del seu millor amic, el Robert, que resulta és també l’editor dels llibres que escriuen els autors als quals, en Jerry representa. I cal no oblidar la gradual traïció de la parella envers ella mateixa, a mesura que el seu còmplice i passional afer es va convertint en quelcom que ha perdut passió i complicitat . Sense deixar de banda que en la trama d’interessos creatius centrats en el món literari per la qual es mou el trio, també es poden anar detectant aquella mena de petites traïcions que tenen a veure amb la integritat artística. I com assenyalava un crític parlant de l’adaptació cinematogràfica de l’obra que van interpretar Jeremy Irons, Ben Kingsley i Patricia Hodge l’any 1983, tot plegat ens porta a reconèixer com molt sovint, en nom de l’amor, de la passió, o del que sigui, les persones som ben capaces de trair-nos a nosaltres mateixes.
Tot això podria haver adoptat fàcilment l’aparença d’una comèdia dramàtica o d’un elegant melodrama ple d’ esperit british escrit a l’estil –posem pel cas- de Terence Rattingan , aquell gran autor al qual els rebels i modernets “Angry Young Men” de finals dels anys 50 van menysprear pel seu “caduc” classicisme, sense saber valorar la profunditat del seu millor teatre: només cal pensar en el triangle de l’esplèndida “The Deep Blue Sea”, una obra mestra que algú hauria de recuperar als nostres escenaris. I el cas és que Pinter, per contra, no solament no va renegar mai d’aquell esperit british de la vella escola, sinó que més aviat el va convertir en un component essencial de la seva dramatúrgia, encara que fos per assenyalar mitjançant els seus mítics silencis les fissures per les quals s’escolava a l’hora del te de les cinc un món subterrani i un xic beckettià per aquells interiors.
Parlant dels mítics i preceptius silencis amb els quals s’acostuma a presentar sempre el teatre de Pinter: també el col·lectiu belga Stop Thinking About Names (Tg STAN) se’n serveix d’ells al llarg dels primers minuts de representació del seu muntatge de l’obra de Pinter. Però en el seu cas, gairebé diria que ho fa no pas per pagar el silenciós tribut associat des de sempre amb l’autor de “Terra de ningú” , sinó gairebé com si ens estigués picant l’ullet . Com si ens estigués dient: “veritat que tots esteu esperant els tan inevitables silencis? Doncs aquí els teniu. Però ja us podeu anar oblidant ràpid d’ells, perquè a la nostra proposta no hi tenen massa cabuda”. Ni els silencis, ni les transicions molt remarcades, ni el senyor director o la senyora directora que intenta posar-ho tot en ordre i marcar la línia per la qual han d’anar un muntatge i els seus intèrprets . A l’espectacle de Tg STAN, a l’espectacle d’aquesta gent que ha traït del tot als directors d’escena prescindint per complert dels seus serveis – una traïció que es perllonga des de fa tres dècades sense trets de penediment - , les transicions que retrocedeixen en el temps es produeixen sovint – especialment, a l’inici del muntatge- sense cap mena de senyal. De cop , un diàleg ha donat un salt d’anys cap a un altre diàleg de forma imperceptible... i alhora, els dos actors i l’actriu de la companyia han aconseguit que nosaltres no perdéssim el fil, i percebéssim de quina forma ha funcionat la marxa cap en darrera. Res a veure amb aquell també magnífic muntatge de l’obra que Xavier Albertí va oferir a la Sala Muntaner, i en el qual aquest retrocés era visualitzat per la caiguda a terra d’un escenogràfic teló pintat.
Alguna vegada us heu parat a pensar en la quantitat de copes i gots que formen part del decorat de les nostres relacions personals? Doncs TG STAN sí ho ha fet: les copes de vi i les gerres de cervesa compartides entre aquests amants clandestins i entre aquests amics que guarden secrets infidels i s’oculten entre ells allò que no saben que potser l’altre ja sap ( i que nosaltres sabem segur, ja que tenim el privilegi d’observar-los des del seu futur) , deixen un pòsit en aquestes vides. I resten a l’escenari, sovint calculadament buidades per tal de produir la sensació d’un record casual. El (fals) espai buit en va tan ple d’objectes o peces de roba aparentment intranscendents ,com de temes musicals que també marquen un pòsit emocional i temporal. I els tres personatges de l’obra no l’abandonen mai: quan els hi toca una escena en la qual no surten, s’aparten discretament a un costat. Però són allà, controlant amb la mirada i la gestualitat l’escena que no controlen. Deixant constància que en una relació triangular ( i si ens poséssim recargoladament lacanians, hauríem de recordar que segons tan cèlebre pensador i psicoanalista tota relació entre dues persones és com a mínim triangular ), l’absent hi és sempre present. L’excel·lència del trio d’intèrprets – un trio en el qual cal destacar especialment el Robert de Frank Vercruyssen, magnífic a l’hora de mostrar les ferides que s’amaguen darrera la seva esmolada ironia també ben british- són una nova prova que aquí, sense director s’hi viu molt bé, i s’actua molt bé. A Tg STAN no li cal director per portar Pinter en bona direcció. Sense masses silencis. Agafant un to lleuger per les fissures del qual es va escolant la densitat de les traïcions . Amb la mateixa implacable discreció amb la qual una làmpada va baixant del sostre , sense que ens adonem d’ella fins que ja es gairebé a terra il·luminant precisament aquelles copes i gots dels quals parlava abans: les copes i els gots que s’ha begut la traïció.
