Trans (més enllà)

Teatre

informació obra


Autoria:
Didier Ruiz
Il·luminació:
Maurice Fouilhé
So:
Adrien Cordier
Ajudantia de direcció:
Mònica Bofill
Intèrprets:
Joan Arqué, Oriol Boixader
Sinopsi:

La temporada passada ens va obrir la memòria donant veu als avis de Gràcia. Ara ens proposa obrir els ulls i el cor davant dels qui tenen una identitat sexual que no es correspon amb la biològica.

Crítica: Trans (més enllà)

11/06/2023

Canviant la 'realitat'

per Marc Sabater

La visibilitat del col·lectiu trans ha anat en augment aquests últims anys però, massa sovint, sense que això es tradueixi en una major comprensió o en una disminució dels tòpics que pateixen les persones que no s’identifiquen amb el cos amb què han nascut o amb el gènere que la societat els ha atribuït. Trencar estereotips és l’objectiu de Trans, l’espectacle de la Compagnie des Hommes que es va estrenar el 2018 i que, de de llavors, ha tingut una intensa vida a teatres i festivals de tot el món.

L’espectacle de Didier Ruiz porta l’aclaridor subtítol de Més Enllà perquè precisament el que vol es anar més enllà del fet en qüestió per plantejar tot el que hi ha darrera del trànsit, entès no només com una opció personal sinó també com una decisió amb nombroses connotacions col·lectives. Damunt l’escenari, cinc persones que en el seu moment van decidir transitar i que, amb una sinceritat brutal —o, si més no, amb una total aparença de sinceritat— expliquen la seva vivència. Un conductor de bus, una estilista, un cinesta... Persones allunyades de la imatge que sovint associem al col·lectiu compareixen davant dels espectadors per explicar que tot plegat no és tan senzill com sembla i que, al cap i a la fi, trans és un concepte molt relatiu.

Encara que al director no li agradi dir que Trans és una peça de teatre documental, l’etiqueta li escau a la perfecció, pel que fa al fons però també pel que toca a la forma. La proposta és complicadament senzilla. Formalment, es basa en fer aparèixer els i les protagonistes a monologar sobre la seva vida, dosificant les intervencions i embolcallant-les amb un mínim moviment en un espai escènic extremadament simple. Un context que contrasta amb la immensa consecució que suposa agafar cinc persones sense experiència escènica i convertir-los en actors i actrius capaços de despullar-se metafòricament a l’escenari parlant en primera persona d'un tema íntim i vivencial.

No costa gaire vaticinar que el treball per arribar fins a l’escenari ha estat intens i potser fins i tot complicat. El resultat, però, s’ho val. Encara que sigui a petita escala —el teatre no es, malauradament un fenomen de masses— Trans és d’aquelles propostes que canvia la realitat en la que vivien la majoria dels espectadors abans d’entrar al teatre.