Amb molta honestedat i coratge, cinc persones pugen a escena per explicar el seu difícil i dolorós trànsit cap al seu veritable ‘jo’. Van néixer amb un cos en què no es reconeixien i van emprendre el camí del canvi, superant incomprensions i rebutjos. Ho expliquen amb una naturalitat i una veritat que empatitza a l'instant amb el públic. El director i creador, Didier Ruiz, va concebre la peça a partir d'entrevistes amb ells i fuig de les arestes més morboses i punxegudes per embastar un relat sincer, respectuós i sensible. Tots van superar mil i una barreres per no veure's atrapats en una identitat aliena.
Entre els encerts de l'espectacle, estrenat el 2018 amb set intèrprets, hi ha la selecció dels protagonistes, de diferents edats, gèneres, ocupacions (estilista, jubilada, cineasta...) i condició social. Uns van fer el trànsit als 20 anys; uns altres als 60; uns van patir més marginació que altres... A la peça apareixen tres homes que van néixer dones, una transició que per manca de referents està molt més estigmatitzada que la inversa. Molt més visibilitzat ha estat el trànsit d'home a dona, doncs hi van contribuir artistes com Bibiana Fernández, pel·lícules (algunes d'Almodóvar) i obres (Raphaëlle).
El plantejament és molt senzill: els intèrprets i les seves paraules. Van sortint a l'escenari, predominantment en grups de tres o quatre, i es confessen sense embuts dosificant les intervencions, ja que no es tracta d'actors professionals. Expliquen com van reaccionar al seu procés els seus pares, parelles o l'entorn laboral, i desvetllen tant els rebutjos –pallisses i insults (“què és?”)- com els suports i les acceptacions. També parlen de les seves ‘reformes’, i en el combat personal i contra el món, despullen els seus sentiments més íntims amb absoluta franquesa, com quan Ian de la Rosa, abans Rosa, confessa: “A mi m'hauria agradat ser un tio amb barba i pits, però no he pogut”.
Després de cinc anys de recorregut per diferents països, al FITT de Tarragona van anunciar la seva última funció. Tenen altres projectes de vida, com el de Ian de la Rosa d'estrenar la seva òpera prima. Cal agrair-los la seva valentia per haver contribuït a enderrocar prejudicis i estigmes; a acceptar les diferències i normalitzar la transsexualitat. Se'n van amb la felicitat d'haver emocionat les platees i d'haver trobat el seu lloc al món.
