Des de fa uns anys Maria Rovira ha anat i
venint de Cuba, país on ha pogut ampliar la faceta de coreògrafa que normalment
ha desenvolupat amb el seu grup Trànsit. Part d’aquesta col·laboració amb artistes cubans de
la dansa es pot veure en el programa que
presenta dins el Festival Grec i que agrupa set ballarins de l’illa caribenya,
la majoria del grup Acosta Danza i vuit establerts a Barcelona.
Tres de les quatre coreografies que integren l’espectacle
són obra de Maria Rovira que ha convidat Marianela Boán, pionera de la dansa contemporània
cubana, a obrir el programa amb El cruce
sobre el Niágara, un duo inspirat en la peça teatral de títol homònim d’Alonso
Alegría. L’obra, amb música del francès Olivier Messiaen de ritmes suggerents i
complexos, és un diàleg entre dos homes,
una comunicació física i emocional que té lloc en un espai obert on la
intimitat queda emmarcada i protegida per una subtil il·luminació. Alejandro
Silva i Julio León, ambdós ballarins cubans dotats d’uns cossos fibrats, fan
una excel·lent interpretació d’una coreografia que comporta gran dificultat en
l’execució, a causa d’un tempo lent i
a l’acoblament rítmic molt controlat.
Admirable és veure com aquests dos ballarins,
sense mostres de cansament, participen
en la següent obra al costat de cinc companys cubans, també de notables
qualitats interpretatives. El Salt de Nijinki és una obra de Rovira
basada en la famosa foto que capta el salt del ballarí rus reclòs en un
sanatori a causa dels seus problemes mentals. Estrenada fa deu anys, la peça ha
estat reestructurada, quedant difuminats fragments més abstractes per posar l’accent
en gestos i moviments que identifiquen ballets en els quals Nijinski va triomfar
com, La migdiada d’un faune, L’espectre de
la rosa i Petruska. La coreografia desprèn una plàstica suggerent, tant per
les intervencions individuals i de duo, com per les evolucions en línia i altres
a semblança de frisos, així com per un atractiu vestuari inspirat en els anys
20 i una música, de Javier Gamazo i Marc Álvarez, mescla de ritmes clàssics i
contemporanis.
Zeleidy Crespo balla Impronta,
un solo que recull ritmes cubans i de dansa contemporània i que n’evidencia la
bellesa corporal i les qualitats de moviment de què disposa la ballarina
cubana, que afegeix ritme al seu cos gràcies a un vaporós vestit blau la
faldilla del qual voleteja per l’aire.
Babbel
2.0 és l’obra de Rovira que tanca la funció i que,
acompanyada per una partitura de Salvador Niebla, fa una reflexió sobre el món
que vivim: sobreexposat a la informació i xarxes socials però cada cop més
individual i menys comunicatiu.
La coreografia és una mescla d’estils, ritmes,
tècniques, referències a temps ancestrals i moderns, en fi, un poti-poti que no
arriba a expressar la intenció pretesa. Un
altre lapsus que pateix el muntatge és la desigualtat que s’evidencia entre els
ballarins cubans i els d’aquí, així com els desajustos en l’execució, segurament
deguts a la falta d’assajos.
En resum, el millor, els cubans.
