TRES del Ballet Triàdic

informació obra



Companyia:
Taiat Dansa
Sinopsi:

Reinterpretació contemporània del Ballet Triàdic d’Oskar Schlemmer, el gran mestre de la Bauhaus. Estrenat a Stuttgart l’any 1923, va ser un espectacle emblemàtic per a la història de l’art. Aquesta proposta compta amb tres ballarines, tres coreògrafs i tres seqüències escèniques. El número tres és, segons Schlemmer, el més important perquè és en aquest número on comença el col·lectiu, després de superar-se el jo i el dualisme. Cada una de les seqüències va a càrrec d’un creador: les coreògrafes de Taiat, el coreògraf brasiler Ismael Ivo i el francès Rachid Ouramdane.

Taiat Dansa, formada per les coreògrafes Meritxell Barberá i Inma García, és una compañía compromesa creada l’any 2003 a València. Les seves obres estan més a prop del discurs cinematogràfic que de paràmetres teatrales. Treballen en espais museístics, acompanyats normalment d’un treball pedagògic, com l’IVAM i el MuVIM a València, el MACBA de Barcelona, el Museum of the City of New York, l’IAACC Pablo Serrano de Saragossa, el CAAC Centro Andaluz de Arte Contemporaneo de Sevilla, el CAC Centro de Arte Contemporáneo de Màlaga i el Guggenheim Bilbao, entre d’altres.

Crítica: TRES del Ballet Triàdic

24/03/2023

Emborratxats de dispositiu

per Jordi Bordes

S'entra a l'escenari per la cremallera d'una gran bombolla. El públic seu al perímetre i, al centre, una pantalla mostra l'evolució d'unes figures geomètriques. Hi ha una divertida intriga, de desubicació davant la proximitat de la ballarina que està, més aviat absorta, mirant un infinit que no hi és. A Mass-bloom Explorations també es podria entrar a l'espai però estava més limitat: perquè al centre hi havia una mena de cucs que s'ho menjaven tot; havia de vigilar la mateixa performer. Aquí el risc decau inofensivament. Amb un dispositiu molt suggeridor, que té molt de lúdic, Taiat Dansa juga a desenvolupar petites peces d’orfebreria dins d’una bombolla. No és una peça pensada per a un públic familiar estrictament, però hi podria jugar perfectament (treballant la connexió amb els espectadors, atrevint-se a mirar-los i a interactuar-hi, ni que sigui al principi i final de cada peça). Com els de La Petita Malumaluga a Bob Marley for babies. El treball de les tres ballarines és intens, afinat; molt bonic de veure i de quasi tocar. Però desmereix per un dispositiu que apareix com a juxtaposició, no troben la temperatura per dialogar-hi i /o connectar amb el públic.

El terra amb un joc d’il·luminació que va passant de pantalla (coincideix amb Beneath de Thomas Noone) no té un diàleg coherent amb el ball. I és una llàstima perquè podria ser un element més de joc i que respongués a la jerarquia que, aparentment, se li vol donar en cada pausa. Una peça breu pot tenir una pretensió més ambiciosa. Pot plantejar un codi, una narrativa que suposi un punt de partida per al públic. Ara és massa hermètic en si mateix. Qui, al final s'ho passa bé, és la canalla (a qui en principi no hi anava adreçada específicament) jugant amb pujar a lloc els elements que han caigut com una tempesta inesperada, una altra bona sorpresa però que no troba la seva argumentació dramatúrgica. Per ara...