Als múltiples noms que ha rebut el personatge de la Ventafocs al llarg del temps com l'Aspirafocs, la Bufafocs, la Cendrellosa, la Pelleringa, la Cacigalla, la Fregallots, la Pedaçots o la Fustots, cal afegir-hi ara el malnom de “Bona Nit Ventafocs” —en portuguès “Boa Noite Cinderella”—, l'argot amb què es coneix fora d'aquí una les drogues que adormen les víctimes amb males arts, sense que ella —remarco el d'“ella”— en sigui conscient, per poder-ne abusar sexualment. Per això també se la coneix com “la droga del violador”.
Com que per aquí, en aquest sentit, es parla molt de “burundanga” —que per cert ja va protagonitzar una obra de teatre del dramaturg Jordi Galceran—, qui sap si un dia no gaire llunyà alguns creadors com els The Tyets —jo en diria “Els Tiets”, però ells es volen dir The Tyets—, que han reviscolat la sardana, no reviscolaran també la “burundanga” però amb nom autòcton, emprant un dels esmentats abans de sinònim de la Ventafocs. No hi ha dubte que, parlant de drogues o elixirs de males arts com aquestes, dir-ne Bufafocs, Pelleringa, Cacigalla, Fregallots, Pedaçots o Fustots de seguida tindria la difusió i l'èxit assegurats en el ram.
La dramaturga i performer brasilera, establerta actualment en residència als Països Baixos, Carolina Bianchi, debuta aquí amb la primera part d'una trilogia sobre les violacions i els abusos sexuals. Espectacle encara calent, acabat d'estrenar al Festival d'Avinyó, on ha generat una certa consternació, i de pas cap una gira europea que ha aixecat molta expectació.
L'espectacle, que s'acosta a la performance, és lent i llarg, dues hores i mitja. Cal advertir-ho perquè no són cent cinquanta minuts d'un ritme trepidant. Ben al contrari. Carolina Bianchi introdueix la trama amb una conferència de gairebe tres quarts d'hora sobre el seu estudi sobre els feminicidis des dels temps més reculats.
Per això ho il·lustra d'entrada amb un fragment de la «Divina Comèdia», de Dante Alighieri, extret de «L'Infern» —el mateix infern contemporani que Bianchi vol reflectir—, i després amb una mena d'anàlisi o interpretació de la sèrie de quatre pintures sobre la història de «Nastagio degli Onesti», de Sandro Botticelli, basades en el «Decameró» de Boccaccio, i que reflecteixen l'aparició fantasmal d'una dona que ha estat assassinada pel seu amant, interpretat com un dels perills de l'amor i que Bianchi relaciona amb el moment contemporani.
Però l'objectiu de tot gira al voltant de l'artista italiana Pippa Bacca, que va ser violada i assasinada l'any 2008 quan feia una performance en autoestop, vestida de núvia blanca, des de la ciutat de Milà fins a Istambul i Jerusalem, creient en la bondat humana, oblidant el principi que assegura que tothom és bona persona fins que no demostra el contrari. Pippa Bacca va ser trobada nua i abandonada després d'haver estat recollida per un conductor que finalment va ser detingut i a qui es va trobar la càmera de Pippa Bacca que havia fet servir encara per enregistrar alguna escena familiar el mateix assassí.
L'espectacle de la trilogia «Cadela força» (aproximadament es podria dir com a “Força gossa”) ha aixecat més expectatives del que és habitual i no només perquè prové del Festival d'Avinyó —el teatre no ha fet el ple en dues úniques funcions, fidel a la tradició catalana de no rebre com cal el teatre internacional— sinó perquè la protagonista anuncia que es droga a l'escenari. Bé, diguem-ho així, que es droga. El teatre és imaginació. Sí que Carolina Bianchi es prepara un beuratge tranquil·litzant, que es pren amb canyeta de colors fluorescents de barra de pub, i que la fa caure rendida al cap d'una estona amb pèrdua de consciència.
És aleshores quan comença una segona part del muntatge a càrrec de vuit intèrprets que van de la performance a la coreografia, a les escenes més violentes, com la del cotxe que té com a matrícula el lema «Fuck Katharsis», o l'escena més agosarada sobre l'exploració vaginal en directe, com si, més que una al·legoria de la violació, es tractés d'un exercici poètic de ginecologia en pràctiques, que els espectadors poden seguir detalladament per pantalla gràcies a una introducció d'una minúscula càmera làser, habitual en la sanitat actual, introduïda a la vagina de Carolina Bianchi —en estat d'inconsciència—, un mètode que acosta l'obra fins i tot als encuriosits per la vocació de la medicina.
La trama arrossega el llast que reposa sobretot en el text, però amb un discurs que, extret de diferents autors en algun cas, com les referències a Roberto Bolaño, en la major part és un discurs en off, amb projecció a la pantalla —hi ha ús i abús de la pantalla en tot l'espectacle, cal dir-ho també— i només té moments d'interpretació dramàtica amb una intervenció que ja ha fet la mateixa Carolina Bianchi en solitari, entre ball i veu cantant amb una peça romàntica de la cantant italiana Mina Mazzini, i algun petit monòleg d'algun o alguna dels vuit intèrprets. La resta és consum de tempo mort i una mirada pessimista sobre el teatre, que és la mateixa mirada pessimista que l'autora fa sobre la societat contemporània.
La brasilera Carolina Bianchi que, per a tranqui·litat dels espectadors, torna al món dels vius després de l'estona de somnolència inconscient a la qual s'ha sotmès, treballa els seus espectacles amb el col·lectiu Cara de Cavalo. El projecte actual de la trilogia «Cadela força» és un dels més arriscats que ha fet fins ara. Per al 2024/2025, té prevista la segona part («The Rape Scene») i per al 2025/2026, la tercera part («The Broderhood»).
Carolina Bianchi no agafa ben bé el relleu, però s'apunta a les propostes escèniques que trenquen esquemes teatrals com les de les catalanes Angelica Liddell —de qui admet que s'hi reconeix— o, si voleu, també les de l'emergent Juana Dolores, cadascuna, esclar, amb la seva línia personal, no encasellades en un únic registre ni disciplina artística, i adreçant-se sempre, això sí, a espectadors amb ganes d'experimentar un viatge sensorial als cins sentits. (...)
