Treballar sobre un tema preestablert, per a un dramaturg, pot arribar a ser un fre a la seva creativitat. Però també es pot donar el cas que la realitat de la qual es parteix —al cinema en diuen "basada en fets reals"— acabi estimulant la mateixa creació i aconsegueixi un resultat en què la ficció hi surti guanyant.
És el que passa amb aquesta obra d'Enric Nolla (Caracas, Veneçuela, 1966), autor establert des de fa trenta-cinc anys a Catalunya, on té els orígens familiars, que s'ha endinsat en el món de les patologies mentals, gràcies a una intensa col·laboració de dos anys amb la Unitat de Teràpia Familiar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, i haver viscut de primera mà el desenvolupament de diferents sessions entre especialistes d'aquesta branca de la medicina i alguns pacients. (...)
Per fugir del realisme pur —que podria resultar excessivament epidèrmic i teatralment difícil de pair— l'autor Enric Nolla recobreix els fets reals amb una ambientació o especulació dramatúrgica situant la família en un radical canvi de vida de la ciutat al camp, marcant un límit fronterer amb el bosc com a paisatge que els envolta i els protegeix, introduint una cavallerissa de la qual s'encarrega i té lligat el pare, i creant en l'absència el personatge d'un altre fill de la parella que no acaba d'arribar mai i que, segons la mare, excel·leix en gires esportives arreu del món, tot i que ella n'està permanentment pendent fins al punt que gairebé totes les situacions que marquen cada escena de la trama s'introdueixen sempre amb el lament: «Avui tampoc no vindrà...». (...)
Per reblar el clau de la ficció, Enric Nolla crea un personatge imaginari (interpretat per l'actor afrocatalà Babou Cham) que representa la imatge que el propi jove adolescent té d'ell mateix, quan se sent afectat pels brots psicòtics que el turmenten, i que perfila no només la violència física que s'exterioritza sinó també l'esperit d'autodestrucció que mina a poc a poc el seu interior. És en aquesta clonació del personatge central quan l'obra guanya pes en valor dramatúrgic i simbòlic, amb quatre interpretacions molt arrodonides i una direcció escènica d'Antonio Simón que ha vetllat sobretot perquè la remor de fons del continent real no ofegui el valor del contingut de la ficció. Tot plegat aconsegueix fer oblidar als espectadors que es parteix d'una experiència real o, dit d'una altra manera, i tornem al cinema, que qualsevol semblança amb la realitat és senzillament fruit de l'atzar, allò tan tòpic que diuen els crèdits de moltes pel·lícules i que ningú no s'ha cregut mai. (...)
