A aquestes alçades ja és un fet que el fenomen de la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se i per complicar una mica més la vida dels humanoides. Com a mostra, l'última planxa del jurat dels premis fotogràfics de Sony que han caigut a la trampa de distingir la fotografia d'un autor que no havia passat volgudament pel clic de rigor de l'objectiu de cap fotògraf sinó que era una creació artificial i, per cert, amb un valor artístic molt intel·ligent.
Escriptors, dramaturgs, compositors, pintors, dissenyadors i tota la troupe ja poden tremolar perquè els robots els esperen a la cantonada, famolencs. Com passa en aquest espectacle cent per cent musical amb títol prou evident, «Tuelf Points», que recorda la típica cantarella de la gala del Festival d'Eurovisió que té més durada que la que ha tingut després de catorze mil funcions «El fantasma de l'Òpera» de Broadway.
Els d'Eurovisió no es cansen i any rere any fan el seu xou de patxum, patxum, xim, pum!, per trobar aquella cançó que, de tan enganxadissa, passarà a la història dels hits musicals.
Però el que no saben és que el compositor de totes les cançons guanyadores del Festival ha mort i que el certamen s'ha d'ajornar fins a una nova data... o fins que el jove de 31 anys seleccionat a través d'un algoritme entri al laboratori musical secret de l'Euro Music Society i encerti la fórmula EuroWin per saber quina és la nova cançó triomfadora.
I allò que podria semblar d'entrada un concert antològic amb totes les peces guanyadores, per a plaer dels fans del Festival, es converteix en un concert teatralitzat envaït per quatre androides, més eurovisius que els bidells del Parlament de Brussel·les, que ajudaran o potser li complicaran la vida al jove “maestro” que batalla amb les tecles, els sintetitzadors, l'escala musical i les claus de l'aplicació GarageBand de l'Apple per aconseguir la cançó que guanyi més “Points” i es proclami guanyadora.
Els quatre androides són, esclar, els actors i cantants Xavier Duch, Esther Peñas, Marc Pociello —que ha estat substituït per Carles Pulido—, Laura Daza i Dídac Flores (el jove “maestro”). Tots ells, veterans ja del musical, aquí blancs immaculats, amb alguna altra sorpresa de vestuari, sempre amb ulleres 3D de coloraines, i que es posen al servei d'un popurri eurovisiu del qual, els títols i els anys, els espectadors els poden seguir en les successives projeccions a les quatre grans pantalles de la sala, on abans també ha aparegut el líder de la secta musical, l'EuroNi, per anunciar la defunció del vell “maestro” i coordinar el laboratori. Una aportació, la de la cantant Nina, que intervé virtualment, però que va ser també la convidada d'una de les funcions en directe on va poder cantar novament la seva «Nacida para amar», que el 1989, des de Suïssa, li va valer situar-se en el sisè lloc del pòdium eurovisiu.
L'espectacle és d'aquells que aixeca l'esperit, anima els cossos, fa picar els peus a terra i —el que fa la nostàlgia!— fins i tot si la platea té una mitjana d'edat alta, provoca que alguns s'animin a corejar o seguir algunes de les peces amb moviment de braços i em sembla que fins i tot encendrien les lots dels mòbils si no fos per allò que cal que estiguin apagats.
El muntatge és dels que fa suar la cansalada als cinc intèrprets. L'encadenament dels diversos fragments de les desenes de cançons que hi apareixen —cal recordar que el Festival de la Cançó d'Eurovisió se celebra des del 1956— és d'un ritme de musical frenètic però gens carregós. Sembla increïble que es pugui fer un recorregut de més de seixanta anys en noranta minuts sense caure rendits en l'intent. Però ho fan. I amb nota alta. Amb una interpretació musical de primera fila —en algun cas, millorant els originals— i aportant també un repàs històric musical que entendreix els més grans i deixa al·lucinats els més joves, sobretot en un temps que competicions de televisió com «Eufòria» han remogut el panorama del musical en tots els sentits. Doncs, això, La, La, La... i el que deia la Massiel: “Todo en la vida es como una canción / Te cantan cuando naces / Y también en el adiós». Tenia tota la raó del món, sobretot a partir d'ara que tant a les maternitats com als tanatoris hi podran actuar els androides fabricats amb la Intel·ligència Artificial. (...)
