Vist el dissabte, 26 d’octubre de 2019 a la Sala La Planeta de Girona (Festival Temporada Alta)
No hi ha massa cosa a explicar de Tula, que més que una obra de teatre es tracta d’una “instal·lació” on un actor ens explica abans d’entrar les terribles dades sobre agressions sexuals que hi ha a Mèxic des de fa molt de temps, i que han estat de tant en tant fetes públiques arreu del món. Probablement la dada que més coneixem són la increïble xifra d’assassinats de dones en determinats estats.
Ens avisen posteriorment que van a revelar-nos un terrible secret que jo (tu, espectador) atenent els seus desitjos, no us puc revelar.
Penetrem així de forma lliscosa a la instal·lació, conformada per imatges, projeccions i textos, i a la sortida ens reiteren que ara que sabem el secret no li expliquem a ningú més. Quin secret? Segur que a hores d’ara ja sents tanta curiositat com jo en aquell moment.
Per la instal·lació hem pogut moure’ns lliurement i prendre’ns el temps necessari per intentar entendre les històries que ens expliquen de forma desconstruïda. El problema és que la de desconstrucció és tal que difícilment arribem a poder encaixar les peces si no és que -com se’m va ocórrer en algun moment- fem fotos amb el nostre mòbil i després resolem el puzzle a casa -si aquesta és la intenció- tranquil·lament, cosa que jo no vaig fer.
Tots tenim antecedents de les terribles històries d’abusos, violacions i assassinats d’aquell Racó de món (i de tants!) i de fet la desconstrucció, és a dir, els brins desordenats i incomplets que ens donen- ens aporta una certa flaire de com pot ser la història completa.
Potser és aquest objectiu: que la nostra imaginació sigui tan perversa com sigui capaç ella mateixa, diferent i única en cada individu. La morbositat que sol suscitar aquest tema (perquè lamentablement en passen moltes, de coses), em va quedar palesa fa bastants anys, quan encara els espectadors es comunicaven amb les televisions a través del telèfon, en què van donar la notícia de la troballa del cadàver d’una nena, que si no recordo malament era a la pubertat, i van aclarir a continuació que no hi havia signes de cap mena d’abús sexual. No és difícil deduir que estaven farts de que quan es donaven notícies d’aquesta mena, la centraleta de la televisió en qüestió bullia de gent preguntant si es tractava d’un assassinat de tipus sexual.
Jo em quedaria amb el correu electrònic Què hi ha al final amb una brillant, per políticament incorrecta, teoria sobre la bellesa, en la línia de justificacions que hem sentit com aquella “és que portaves minifaldilla” o “et vas vestir com una puta”, de dones que han gosat denunciar les agressions. Potser és massa reflexió per a tan poc imput rebut.
En qualsevol cas, aquest email i l’avís que ens donen el principi són el més interessant d’aquesta proposta Que personalment em sembla falta de consistència, que ho refia tot a la mala consciència que com a gènere i com espècie ens desperta tant d’abús quotidià sobre el gènere ‘feble’.
Reitero com al principi que poca cosa es pot dir d’aquesta ‘Tula’ i que tot el que hi ha escrit més amunt no deixa de ser un intent de treure’n una cosa de profit de la intensa decepció en la qual tantes expectatives van desembocar.
PD: I la reflexió sobre la democràcia? Molt bé, gràcies.
