Hi ha manifestacions artístiques que fins i tot més enllà de la seva qualitat creativa, en tenen també molt de declaració de principis. I d’alguna manera, els dos muntatges de la fabulosa òpera inacabada que Giacomo Puccini li va dedicar a la princesa de gel Turandot estrenats pel Liceu amb dues dècades de diferència, venen a complir aquesta premissa. El primer d’ells va servir per tornar a obrir les portes del coliseu ( el 7 d’octubre de 1999) renascut de les cendres en un temps (cinc anys i nou mesos ) que avui en dia ens pot semblar record, si tenim en compte que al llarg dels darrers vint anys tot allò que té a veure amb obres públiques i amb institucions o equipaments culturals, no ha fet altra cosa que eternitzar-se cada cop més i més. Aquella Turandot dirigida per Núria Espert en tenia quelcom de celebració de l’òpera com a luxós gran espectacle ple de vistosos grans decorats físics que connectant amb el passat mostrava també les espectaculars possibilitats de la tecnològicament molt moderna nova caixa escènica del Gran Teatre. I alhora, Espert recollia també l’esperit de canvi que ja llavors portava temps sacsejant el món de l´òpera , i li introduïa a l’obra un nou final que certament va sacsejar els ànims de moltes ànimes puristes. La princesa Turandot , estava condemnada a morir per suïcidi . Algú amb el seu historial d’execucions, encara que acabés descobrint el significat de l’amor en mans d’un príncep persistent ( així és com se’l presentava llavors, abans que Franc Aleu descobrís l’assetjador que hi ha en ell) , de cap manera podia acabar del bracet de Calaf suggerint que “van viure feliços i van menjar anissos”.
Doncs , vint anys justos després d’aquella inauguració (el 7 d’octubre de 2019), aquí tenim de tornada a la princesa que té prou poder com per fer que la destral acabi amb la vida de tots els pretendents seus incapaços de resoldre els tres enigmes que ella els hi planteja. Però que alhora , tal i com ho veu Aleu, és molt més esclava del poder que l’esclava Liù, capaç de donar la vida per amor a l’home que estima... malgrat que ell no l’estimi a ella perquè només té ulls ( encara que siguin ulls virtuals) per a Turandot. Aquest cop el retorn de Turandot serveix per obrir fastuosament la temporada celebrant al mateix temps l’aniversari d’aquella altra inauguració. I una celebració d’aquesta mena ( una celebració que en té també quelcom de canvi de cicle, si tenim en compte que aquesta temporada el Liceu estrena alhora nou director artístic, Víctor Garcia de Gomar) es mereix llençar la casa per la finestra i invertir un generós pressupost per tal de presentar un nou muntatge de l’obra ajustat als nou temps que vivim. Que – no cal ni dir-ho- són per a bé i/o per a mal, temps farcits de ja no tan noves tecnologies que ens permeten moure’ns per mons virtuals com qui es mou per casa seva. Per a bé, perquè – per posar l’exemple que ve més al cas- gràcies a elles podem fer viatges escenogràfics abans inimaginables . Per a mal, perquè poden acabar fent de nosaltres éssers addictes a una realitat inexistent incapaços de reconèixer la realitat que tenim a tocar. I en aquesta direcció és mou precisament un Franc Aleu que, amb complicitat amb La Fura dels Baus, porta anys enlluernant-nos amb les seves esplèndides creacions videogràfiques. I que en aquest muntatge, i sense deixar de banda el que ha estat fins ara el seu ofici habitual ( ben al contrari; moltes de les millors coses que passen a l’espectacle tenen a veure un cop més amb les impactants imatges projectades al seu espai escènic) ha donat també el pas d’exercir com a director. I Aleu compleix amb escreix un objectiu que d’alguna manera, ve a connectar també amb l’objectiu que tenia aquell Gran Teatre que tornava a la vida fa dues dècades amb el lema “El Liceu és de tots”. Aquell molt encertat lema servia per marcar distàncies amb la imatge elitista amb què una part de la societat identificava encara al Liceu , assenyalar més o menys subliminalment la forma com el teatre havia donat el salt cap a la titularitat pública i difondre l’idea de l’òpera com un art a l’abast de tothom. I la realitat és que el lema, va contribuir a que es disparés la xifra d’abonats . La producció d’Aleu té també com a objectiu presentar-se com a gran esdeveniment que atreu la mirada fins i tot de qui no acostuma a fixar-se massa en el món de l’òpera. I captar aquella franja de públic potencial més jove ( no per res la primera representació de l’espectacle ha tingut lloc en el marc del projecte “Under 35”) atreta també per l’ús que el teatre en pot fer d’aquestes noves tecnologies que formen part fonamental del seu propi dia a dia. I no oblidar-se tampoc del públic habitual i els abonats de sempre, oferint-li bones dosis d’espectacularitat i bones veus amb prestigi internacional. I presentar-se com un producte ben susceptible de ser comprat per altres teatres, o de lluir vistosament en retransmissions cinematogràfiques i enregistrament videogràfics.
Complerta aquesta part dels objectius, cal afegir que Alau presenta un espectacle que pot complaure també als amants del cinema de ciència-ficció, perquè la Xina futurista en la qual situa l’obra en va plena de ressons de clàssics del gènere. De fet, Aleu ha afirmat més d’un cop aquests dies que Puccini venia a ser una mena de Spielberg del seu temps; una afirmació un xic agosarada que imagino es refereix a la capacitat de tots dos per fer un art molt popular que sap com connectar emocionalment amb l’espectador. En qualsevol cas, no és a Spielberg a qui podreu reconèixer a l’escenari , sinó més aviat al Riddley Scott de “Blude Runner”, o al Fritz Lang de “Metropolis” que tant va inspirar també al mateix Scott, o a aquell “Tron” nascut als estudis Disney que al seu moment (1982) va significar la introducció al cinema l’univers –llavors encara molt nou- del vìdeojoc que ara es fica a la cort de Turandot, sense oblidar-se del tot de l’estètica “Matrix”. Fent us d’una gran plataforma giratòria amb piràmide inclosa i d’una gran pantalla i d’un no menys gran tul que també compleix funcions de pantalla ( i que diria que en alguna escena , no li fa cap favor a la veu dels intèrprets) , Alau ens manté tota l’estona pendent de les constants imatges canviants que genera la seva proposta. Però, paradoxalment, no pot evitar que per moments el seu espectacle evidenciï una certa contradicció. Alau ens assenyala el parany en el qual ha caigut Calaf quan ha vist Turandot gràcies a unes ulleres virtuals que ja no es treu per a res. Tal i com remarca el director, Calaf (transformat gairebé en metàfora dels nostres temps) ja no suporta el buit de la desconnexió , “similar al que pateix un drogadicte sense droga”. Però alhora el director fa de la virtualitat l’eix central d’una proposta que, per contra, i per moltes voltes que doni la plataforma giratòria, es mostra més aviat estàtica pel que fa al moviment de les masses corals o a l’expressivitat dels intèrprets. És ben cert que, i tornant a la seva comparativa, Puccini sabia com tocar la fibra emotiva del públic tal i com ho sap fer el mateix Spielberg: la seva força melòdica i la seva capacitat per passar del més sumptuós moment orquestral al més commovedor moment íntim continuen sent insuperables. I cal no oblidar que precisament quan ell encara era viu aquestes característiques eren vistes com a defectes o trucs manipuladors pels seus enemics. I malgrat la intensitat emocional d’una partitura excel·lentment conduïda per Josep Pons, l’emoció sembla un element descartat en aquest muntatge, potser devorat per la seva mateixa magnificència tecnològica i escenogràfica.
Tornant al que va fer Espert fa dues dècades, també Aleu ens té preparada una bona sorpresa final. Una sorpresa que alhora compleix amb l’objectiu d’adaptar l’obra a sensibilitats contemporànies i a l’era del Me Too. No us faré el spoiler complert; amb els seus punt forts i els seus punt més febles, val la pena que gaudiu d’aquesta proposta en directe i que descobriu al Liceu com acaba ara tot plegat. Però si us diré que aquest final en el qual la princesa descobreix el significat de la paraula amor davant d’un cos que no és precisament el cos del seu príncep més o menys assetjador ( encara que ho digui Aleu, no ho acaba de saber transmetre visualment a l’escenari) , i en el qual el príncep intueix l’engany virtual en què ha quedat enxampat mentre uns cossos també diferents al de la princesa li mostren allò que les ulleres amagaven, suposa un del encerts del muntatge. Deixant de banda el seu impecable treball visual, potser sigui aquest el moment en el qual la dramatúrgia s’apropa més intel·ligentment a les intencions del director, i en el qual aquest controla més brillantment la teatralitat del drama.
