ULTRAinnocència

Dansa | Nous formats

informació obra


La particular contundència de la seva implicació emocional, física i energètica és un dels signes d’identitat d’aquesta companyia extrema i alhora reflexiva. La seva primera peça, Crónica de José Agarrotado, rep el 2006 el Premi Aplaudiment Sebastià Gasch. El 2011 reben per El mal menor el guardó al millor muntatge teatral del Premi Unnim de Teatre i el Premi al millor espectacle del III CENIT – Certamen de nuevos investigadores teatrales per El cel dels tristos. El 2013 són seleccionats per formar part del projecte europeu modul-dance i l’espectacle El cel dels tristos rep el premi FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals. El seu és un teatre dirigit a l’instint.

Companyia:
loscorderos.sc
Autor:
David Climent, Pablo Molinero
Direcció:
David Climent, Pablo Molinero
Intèrprets:
David Climent, Pablo Molinero
Ajudant de direcció:
Leo Castro
Coreografia:
Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola, loscorderos.sc
So:
Pablo Rega
Escenografia:
Kike Blanco, loscorderos.sc
Il·luminació:
Kike Blanco, loscorderos.sc
Vestuari:
Laia Muñoz Carol
Producció:
TNT-Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, Mercat de les Flors, loscorderos.sc
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


L’espiritualitat i l’art són decisions humanes, ambdós camins han estat creats per alimentar el més immaterial del nostre ésser. Tots volem creure en alguna cosa. Crear alguna cosa. Crear alguna cosa en la que creure. Creure que podem crear alguna cosa que ens faci creure. Però no és fàcil, no és només qüestió de voluntat. “Entre el sí i el no, entre el bé i el mal, allà ens trobareu”...

Loscorderos.sc celebren el seu desè aniversari amb una nova creació, ULTRAinnocència, on insisteixen en la interrelació entre text i fisicalitat sempre mantenint-se fidels a la seva empremta: cercar noves vies de narració que defugin d’un retrat previsible, consolidant l’experimentació i la recerca com a eines de treball. En aquesta ocasió l’acció pren el protagonisme sobre les imatges i el text i els sons en directe. 

Crítica: ULTRAinnocència

15/02/2014

Estimular amb contundència

per Montse Otzet

Los Corderos no tan sols van ser provocadors a l’hora d’escollir el nom del grup, sinó que també ho són en la forma, gens convencional, de com creen els seus espectacles, situats en un terreny en el qual conviuen de forma equilibrada el teatre, la música i el moviment corporal.

Aquest ULTRAinnòcencia és una manera molt encertada de celebrar el seu desè aniversari doncs l’espectacle afiança la trajectòria d’una gent que porten en el seu haver uns quants premis en reconeixement a la seva investigació i audàcia.

L’obra és una reflexió sobre el desconcert espiritual, del no saber cap on anem, del desempar, del  crear alguna cosa en la qual creure, de preguntar-se: i si res no té sentit?

Per fer-nos arribar millor aquest contingut que en un principi pot resultar angoixant, David Climent i Pablo Molinero, l’adobenambpessics d’humor, moments que ens permeten activar el sentiment de l’esperança de què tot no està encara perdut.

En una atmosfera envoltada de boira, en un lloc que tant podria ser una estació espacial com un vaixell a la deriva, en un espai on el color està absent i tot és blanc, negre o gris, transcorre una història que si bé perd intensitat en mig de la seva evolució, remunta i ens condueix cap a un futur sinó feliç, sí estimulant.

Climent i Molinero, a més a més de ser els creadors i directors del muntatge, són uns tot terreny de la interpretació, una faceta en la qual estan extraordinaris.

Un altre encert és el disseny de l’espai escènic i la il.luminació. Com si es tractés del joc del fil, que consisteix a crear figures amb les mans amb un cordill lligat, a l’escenari hi pengen unes grans cordes blanques que els personatges manipulen amb gran habilitat per accentuar i donar forma al que narren. A tot això s’hi ha de sumar un adient espai acústic, del qual molts sons són en directe.