Un ballo in maschera

informació obra



Direcció:
Vincent Boussard
Escenografia:
Vincent Lemaire
Vestuari:
Christian Lacroix
Il·luminació:
Guido Levi
Músics:
Orquestra Simònica del Liceu, Cor del Liceu
Intèrprets:
Piotr Beczala/ Fabio Sartori, Carlos Álvarez/ Giovanni Meoni/ Marco Caria, Keri Alkema/ Maria José Siri, Dolora Zajick/ Patricia Bardon, Elena Sancho Pereg/ Katerina Tretyakova, Damián del Castillo, Roman Ialcic, Antonio Di Matteo, Joan Prados/ José Luis Casanova, Josep Lluís Moreno/ Emili Rosés
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Enveges i conspiracions, però també passions amoroses, gelosia, venjances i el perdó final, en una obra mestra de Verdi que va despertar les ires i prohibicions de la censura del moment obligant al compositor i llibretista de fer-hi canvis: de la Suècia original de Gustau III al llunyà Boston del governador Riccardo.

Torna al Liceu el gran tenor polonès Piotr Beczala amb un dels seus títols de capçalera, al costat de la soprano Keri Alkema. El muntatge de Vincent Boussard reforça l'ambient fosc i de misteri que envolta la peça, compta amb vestuari de Christian Lacroix i amb la sobrietat escenogràfica de Vincent Lemaire, que permet concentrar l'atenció en el nucli dramàtic de la partitura. El repartiment, dirigit per un veritable especialista com és Renato Palumbo, presenta a més un referent en el cant verdià: Dolora Zajick.

Crítica: Un ballo in maschera

13/10/2017

Beczala i Álvarez il.luminen un fosc 'Ballo'

per César López Rosell

Un Verdi que es mereixia més. El minimalista, pla i fosc muntatge de Un ballo in maschera a càrrec d’Eric Boussard, amb vestuari de Christian Lacroix, que va obrir la temporada del Liceu, es va salvar per la magnífica actuació de Piotr Beczala i Carlos Álvarez. El tenor i el baríton van elevar el to líric i dramàtic d’una funció marcada per la tensió política que viu Catalunya, reflectida amb notables absències a la llotja. La direcció musical de Renato Palumbo, passada de decibels que sovint tapaven els intèrprets, i la mediocritat de la resta del repartiment, llevat d’Elena Sancho Pereg, no va ajudar a millorar el resultat d’una producció en la què el cor de la casa i l’infantil d’Amics de la Unió van dur a terme amb correcció les seves prestacions.

Res a veure amb la contestada i encertada proposta de Calixto Bieito del 2000 ambientada als lavabos del Congrès. En aquesta visuament fosca versió de Boussard, orientada a potenciar el perfil psicològic dels personatges d'una trama amb triangle amoròs entre conspiracions per assasinar al protagonista, és patent la falta de nervi escènic. Per aixó van ser els cantants mateixos els que l'hi van donar la força amb la seva decidida implicació que va arrencar ovacions després d'algunes de les intervencions a les aries i duos de més intensitar d'aquesta òpera de maduresa del compositor de Busseto.

Beczala, encarnant amb elegància i noblesa Riccardo, governador de Boston on es va haver de traslladar l’ambientació de l’obra per les pressions de la censura, va donar resposta a un rol que exigeix un desplegament de tots els matisos de l’arc vocal. La bellesa del seu immaculat timbre i la seva clara dicció van tornar a conquistar un teatre que l’ha adoptat com un dels seus ídols. Des de la primera i ja aplaudida ària, La rivedrà nell’ estasi, el tenor va compondre una actuació impecable en la seva desena d’intervencions, entre les que va destacar el duo amb Amèlia, Teco io sto, del segon acte ple de sensible apassionament, o el final en què, ja ferit, canta a la puresa de la seva estimada, la dona del seu secretari i amic a qui també perdona.

Però si Beczala va passejar la seva pulcritut per les taules, Álvarez (Renato), paradigma del baríton verdià, va demostrar que quan ell surt a escena puja el preu del pa de la dramatúrgia. Aplaudit en la seva primera ària, va provocar el deliri amb la incisiva Eri tu che macchiavi quell’anima, en la qual es queixa amb amargura per la traïció de Riccardo. Keri Alkema (Amèlia) va estar lluny d’equiparar-se als altres dos protagonistes. Va començar dubitativa, dins l’atmosfera tenebrosa de la seva trobada amb Riccardo, però va créixer en els duos i el punyent lament final, tot i que no va convèncer. El mateix s’ha de dir de Dolora Zajick (Ulrica), la sola presència de la qual marca, encara que estigui en hores baixes, el dibuix de la bruixa endevinadora. Va ser estupenda, en canvi, l’actuació de l’ascendent de la lluminosa Elena Sancho-Pereg (el patge Oscar), que va mostrar un bon nivell en les seves àries i en els concertants.

El muntatge, assentat en la il·luminació i en un vestuari que barreja l’estètica de l’època amb la de l’actualitat, només serveix per fer còmoda la feina dels cantants. Detalls com el del figurí penjat a l’escena Ecco l’orrido campo i el ridícul Ferrari de joguina no aporten res especial.  Un començament de temporada amb incògnites, però amb l’estímul que sempre suposa escoltar la música de Verdi.
 


L'enllaç a Youtube no està disponible.