Un ballo in maschera

informació obra



Direcció:
Vincent Boussard
Escenografia:
Vincent Lemaire
Vestuari:
Christian Lacroix
Il·luminació:
Guido Levi
Músics:
Orquestra Simònica del Liceu, Cor del Liceu
Intèrprets:
Piotr Beczala/ Fabio Sartori, Carlos Álvarez/ Giovanni Meoni/ Marco Caria, Keri Alkema/ Maria José Siri, Dolora Zajick/ Patricia Bardon, Elena Sancho Pereg/ Katerina Tretyakova, Damián del Castillo, Roman Ialcic, Antonio Di Matteo, Joan Prados/ José Luis Casanova, Josep Lluís Moreno/ Emili Rosés
Direcció Musical:
Renato Palumbo
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí. Cal registrar-se a www.myoperaplayer.com amb el codi OperaEnCasa.

Enveges i conspiracions, però també passions amoroses, gelosia, venjances i el perdó final, en una obra mestra de Verdi que va despertar les ires i prohibicions de la censura del moment obligant al compositor i llibretista de fer-hi canvis: de la Suècia original de Gustau III al llunyà Boston del governador Riccardo.

Torna al Liceu el gran tenor polonès Piotr Beczala amb un dels seus títols de capçalera, al costat de la soprano Keri Alkema. El muntatge de Vincent Boussard reforça l'ambient fosc i de misteri que envolta la peça, compta amb vestuari de Christian Lacroix i amb la sobrietat escenogràfica de Vincent Lemaire, que permet concentrar l'atenció en el nucli dramàtic de la partitura. El repartiment, dirigit per un veritable especialista com és Renato Palumbo, presenta a més un referent en el cant verdià: Dolora Zajick.

Crítica: Un ballo in maschera

17/10/2017

Un ball de màscares mancat de passió i d'imaginació escènica, tot i que sortosament ballat per dos intèrprets magistrals

per Ramon Oliver

Ai, com vaig enyorar a Calixto Bieito, la nit de l’estrena d’aquest “Un ballo in maschera” – des del meu punt de vista, una de les més extraordinàries obres de Verdi- dirigit per Enric Boussard i vestit per Christian Lacroix !. Enteneu-me ; a qui vaig trobar a faltar  no va ser  pas al Bieito que acaba de presentar  al Teatro Real de Madrid una versió de la seva memorable “Carmen” en la qual , i per tal de no ofendre la sagrada bandera espanyola i no ferir en el moment en el qual vivim les susceptibilitats del públic de la capital, el director s’ha prestat a modificar el concepte original d’una proposta que ha passejat amb merescut èxit aclaparador per mig món. I ho ha fet suavitzant  i/o eliminant ara aquells fragments en els quals la bandereta en qüestió complia funcions de tovallola, o era utilitzada pels legionaris per eixugar-se aquella part del cos en la qual l’esquena perd el seu nom. Una part- tot sigui dit- tan noble com qualsevol bandera,  i sovint força més bonica . Com admirador de Bieito i de la radical honestedat del seu treball, no entenc la seva decisió , la seva autocensura que arriba just en un moment en el qual cal estar més a l’aguait que mai enfront la revifada d’una censura que envesteix amb la fúria espanyola d'un toro, pes posar com exemple un animal ple de simbolismes patriòtics que també hi juga un important paper a la “Carmen” de Bieito. El que, ja de pas, pot servir-nos per recordar fins a quin punt el mateix Verdi va tenir que patir els envits dels censors , a l’hora de donar-li forma a una obra que, argumentalment, va quedar tocada per les seves agressions . Verdi es va inspirar per crear la seva òpera en l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. Però els censors- començant per aquells que estaven  al servei del poder borbònic - van obligar-lo a que aquell regicidi que havia tingut lloc a una cort europea, s’acabés convertint en l’assassinat d’un comte que exerceix com a improbable governador a la  nord-americana ciutat de Boston. Tornem a Calixto: a qui  vaig enyorar, va ser aquell altre Bieito capaç com qui diu de fer-nos sentir des de la platea l’olor de les clavegueres de l’estat i de les conspiracions corruptes, tot fent que el “ballo” de Verdi es passegés entres les tasses de WC d’un gran inodor circular, provocant potser l’emprenyamenta d’una part del públic , però rascant alhora la superfície d’aquesta gran obra mestra verdiana per deixar ben a la vista els seus  racons més foscos .

En qualsevol cas: han passat ja un bon grapat d’anys, des que Bieito va fer trontollar saludablement els ciments del Liceu amb  el seu “ballo”, amb  la seva aposta escènica sense cap mena de màscara . I ara Boussard i Lacroix –el mateix tàndem que ens va oferir una versió de  “I Capuleti e i Montecchi” diria que més reeixida que l’espectacle actual- ens convida a un “ballo” presidit  per la sobrietat, el buit escènic  i els tons grisos . I sortosament dominat des del punt de vista interpretatiu per la poderosa presència vocal d’un Piotr Beczala ( el senyor comte Riccardo)  tan en plena forma com quan ens va captivar la passada temporada ficant-se sota la romàntica pell de “Werther”, estupendament secundat, d’altra banda, per l’excel·lent Carlos Álvarez ( encarnant a Renato, el més fidel amic i servidor del comte fins que la rivalitat amorosa es fica de per mig).  A ells i a Elena Sancho-Pereg (jugant tota l’estona amb el transvestime del seu personatge, el patge Oscar)  els hi devem els millors moments d’un espectacle que, quan més avança l’acció i més s’endinsa en el drama, més evidència també la seva fragilitat. De vegades una escena resulta especialment reveladora, a l’hora de valorar tant l’ajustada visió i el grau d’imaginativa creativitat d’un director com , per contra, a l’hora d’evidenciar el desconcert mancat d’idees pel qual aquest es mou. I el “ballo” de Boussard en té com a mínim dos, de moments d’aquests últims. Tots dos, per cert, situats a un segon acte en el qual les mancances de la proposta es fan més evidents que al llarg de la seva primera part. Però quan (en  la tètrica i fonamental escena en la qual Amelia s’ha de posar a buscar herbes màgiques capaces de fer-la oblidar el seu amor prohibit) et trobes un  gran maniquí penjat que vol crear l’impacte que crearia el cos putrefacte d’un cos condemnat que ha mort a la forca  ,  te n’adones que alguna cosa no ha acabat de funcionar bé a l’imaginari de Boussard. Com és possible que amb aquest ninot, pretengui transmetre’ns la mòrbida atmosfera que requereix el moment? Pitjors es posen les coses quan, a l’escena en la qual Amelia s’acomiada per sempre més del seu fill, el director introdueix un molt vermell cotxe teledirigit de joguina que, moments després, despertarà sobtats atacs de pànic en la colla de conspiradors que han decidit acabar amb la vida del senyor comte. Com pot ser que Boussard, no capti el ridícul que provoca el seu automòbil? Boussard compensa lleugerament aquests errors amb l’hàbil escenografia amb forma de gran làmpada de gran saló que acull el tram final de l’obra, el ball tràgic que s’acabarà convertint en un bany de sang. Però ni llavors, ell i Lacroix són capaços de anar més lluny de la correcció formal sense passió real. La passió, només la pots trobar en les veus abans esmentades, i en les bones qualitats actorals dels seus portadors i portadores. 


L'enllaç a Youtube no està disponible.