L’any 1975, després de passar la primera nit junts en un hotel, dos amants decideixen seguir amb la seva relació en secret: només es trobaran un cop l’any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.
Durant el transcurs dels següents 25 anys, hauran de fer front a l’evolució que experimentaran les seves respectives llars i, al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que també afectaran les seves vides.
Després de tres temporades seguides d’èxit absolut amb espectacles tan diversos com “Molt soroll per no res” i “El Petit Príncep”, Àngel Llàcer torna a la direcció amb aquesta comèdia romàntica protagonitzada per dos dels grans actors de l’escena teatral del moment, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.
“Un cop l’any” és l’adaptació de “Same Time, Next Year” un espectacle original de Bernard Slade que va triomfar als anys 70 a Broadway popularitzat arreu del món gràcies pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Ellen Burstyn i Alan Alda.
M'imagino el dilema de l'equip dirigit per Àngel Llàcer quan va posar en marxa la versió catalana de la comèdia «Same time, next year», que el guionista i dramaturg Bernard Slade (St. Catharines, Ontàrio, Canadà, 1930) va estrenar a Broadway el 1975 i de la qual Robert Mulligan en va fer una versió cinematogràfica tres anys després que, malgrat la poca incidència del film, va estar nominat als Oscar en la categoria de guió adaptat. I el dilema que m'imagino devia ser: ¿Es pot recuperar fil per randa aquí la mateixa comèdia situada entre el 1950 i el 1975 als EUA? Tal com raja, no. I aleshores, suposo, es va prendre la decisió: avançar-la al quart de segle que va del 1975 fins al 2000.
Dit això, doncs, queda clar que «Un cop l'any (Same time, next year)» se salva a l'hora de superar la diferència temporal i històrica per la interpretació i la tria de la parella que la protagonitza i que, per molts retocs i vernissats que s'hi facin en la trama, es fa difícil que no continuï tenint un deix de romàtic, de regust de naftalina vull dir, no pas de romàntic, que sí que és el que en el fons manté, un alè romàntic, esclar, que amb tots els respectes del món, diria que s'inspira més en els usos socials d'un passat nostàlgic dels que ja han arribat a l'anomenada “tercera edat” que no pas en els usos socials de les noves generacions.
I em sembla que, de tot plegat, l'equip artístic en qüestió se n'adona de seguida i converteix l'espectacle en una comèdia amable, sense defugir una certa caricatura de la parella adúltera que dibuixa tant amb el llenguatge —hi ha un català diferent en les primeres escenes del 1975 que en les del 2000— com en l'estètica del vestuari i, sobretot, en l'evolució, per vies oposades, del personatge de la dona —que descobreix la seva capacitat d'igualtat i llibertat— i del de l'home —que acaba amb un cert aire decrèpit, abatut i necessitat d'una companyia.
¿Que si hi ha amor de debò covat pel temps en la relació de la parella...? Mira, potser sí. Tot i que costa d'empassar-se que aquesta flama es mantingui intacta durant un quart de segle només perquè la parella es troba un cop l'any per fer el seu exercici sexual de rigor —anava a dir exercici espiritual tenint en compte l'origen catòlic de la dona— en un mateix hotel i una mateixa habitació, en aquest cas, de La Rioja.
El dramaturg Bernard Slade va fer una crítica d'una societat nord-americana que entre el 1950 i el 1975 estava encara a les antípodes de la revolució europea del Maig del 68 que impregnaria després els corrents culturals i socials i penetraria també més endavant als EUA corcats pel conservadorisme. Aquesta funció, traspassada ara a la Catalunya de la Transició fins a després de la caiguda del Mur de Berlín, la desfeta de l'antiga Ioguslàvia i el salt barceloní dels Jocs Olímpics, no té el mateix impacte. Per això, repeteixo, el que s'aguanta és la interpretació.
I el trumfo del muntatge, per descomptat, és el tàndem Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Sempre hi ha una nova oportunitat per constatar de què són capaços l'un i l'altre i com enforteixen els seus personatges fent-se'ls seus. Dos intèrprets joves en constant ascens, allunyats, per edat, de l'època que retraten en l'obra i disposats a mirar-se-la des de la distància de qui no ha viscut allò de què parlen i que, per tant, es poden permetre el luxe de fantasiejar gràcies a la ficció sobre el que hi passa i fins i tot mitificar allò que deien: «qualsevol temps passat... potser sí que va ser millor».
Però això no sempre és com el tòpic afirma. I l'adaptació d'«Un cop l'any» va conduint els espectadors, en la mitja dotzena d'escenes i espais temporals, pels records —molt d'imatge televisiva— de fets, personatges populars, cançons, pel·lícules i esdeveniments polítics internacionals que han marcat el quart de segle final del segle XX gràcies a un mapatge de Francesc Isern digne de recerca d'hemeroteca i amb una adaptació dramatúrgica d'Hèctor Claramunt que es reserva un cop de puny al ventre enmig de la comèdia en el moment més inesperat quan el personatge de l'home ha fet un gir conservador i confessa el tràgic motiu del seu canvi. Malgrat la blancor del guió original de Bernard Slade, doncs, la proposta ofereix l'oportunitat de veure una comèdia entretinguda gràcies a la bona feina de Mar Ulldemolins i David Verdaguer que s'envolen en un memorable salt en el túnel del temps. (...)
