La trajectòria de Cascai Teatre és prou quixotesca. Perquè sense renunciar a un humor popular s'entesta en parlar de referents inqüestionables. Ho ha fet amb Duke Ellington , Els colors de Duke Ellington, (amb l'acompanyament d'una banda que ressonava al bon fer de cabaret literari-musical de Quim Lecina: Big Will Shakespeare, La maga y el Club de la Serpiente...). Ara, Cascai, aposta per Miguel de Cervantes Saavedra.
Marcel Tomàs és un Quixot estirat, fantasiós, que li agrada compartir els seus deliris. Preferim dir-li, a partir d'ara Guixot de trista figura perquè la voluntat dramatúrgica és, des del principi, mostrar poca traça amb la cavalleria. Per la seva banda, Toni Escribano és, aquest cop un Sancho Panza ben antagònic (preferim dir-li Sense Planxa que ens sembla que defineix millor aquest personatge fresc, intuïtiu, despreocupat). La parella respon als rols de Cara Blanca i d'excèntric de la família dels clowns: Un és el que disserta sobre l'autor i el personatge amb un to distingit (tot i que també s'ensopegui amb els imprevistos que provoquen la riallada) i l'altre actua al contrapunt, posant-hi l'humor més gros i infantil. Hi ha un paral·lelisme que no sempre casa entre el lampista d'urgències gallec (?) I l'escuder pragmàtic d'un cavaller delirant.
En realitat, Cascai explota el seu joc habitual de fer viure l'escena al públic convidant-la a pujar dalt de l'escenari, clau d'El comediant, per exemple. Quan els acullen, ho fan cuidant-se prou que tots quedin simpàtics, que mai es ridiculitzi ningú i representant algun quadre èpic amb quatre parracs i tres gags amb el que cada espectador/intérpret pugui defensar-se. La peripècia garanteix una estona dhumor blanc, salpebrat amb una projecció de retrats i situacions històriques (l'autor va anar dos cops a presó i va patir l'amputació de la mà a la guerra de Lepanto). La mala traça del Quixot (ara sí, amb Q) és un fidel reflex de la vida de desventures de Cervantes. I Cascai ho serveix en aquest personatge mixte del Guixot de la Manxa. Cascai fa una caricatura ràpida, un amb el traç hàbil de l'experiència i aconseguint que el ritme de l'obra transiti per molts més paisatges que el Rocinante hagués mai imaginat. Sí, passa per molins, espanta un ramat de xaix, allibera malfactors que anaven a les galeres, gaudeix de l'èxit per governar Baratària, es mor en deliris per la seva Dulcinea del Toboso fins a caure derrotat pel cavaller a la platja de la Barceloneta. Cascai tanca el quadre amb la mort d'El Quixot, no la que alaba Joanot Martorell a Tirant lo Blanc quan mor al llit, cristianament, Alonso Fernández de Avellaneda, si no quan aquest accepta el compromís moral de deixar les armes com a Don Quixot i tornar a la seva identitat, abans de ser emboirat per les novel·les de personatges d'elevada moral i extraordinària destresa i valentia al camp de batalla.
Aquest Un tal Quixot compleix les espectatives de divertir, de permetre que la imaginació voli lluny dels problemes mundans i de mostrar, amb un xic de cançó, un grapat d'imatges projectades com si fos una auca medieval i un quadre de cinemalive que repassa les peripècies del Quixot en els seus dos volums (retratats amb Playmobils i una Queta descerebrada) fent veure que en el deliri hi ha l'humor més blanc i inofensiu.
