Tirant lo Blanc

informació obra



Adaptació:
Roger Cònsul, Pere Planella
Direcció:
Pere Planella
Producció:
TNC i Institut del Teatre
Autoria:
Alfonso Pexegueiro, Narcís Comadira
Sinopsi:

Després de l’experiència del primer any de la ITNC Jove Companyia, el Teatre Nacional vol apostar fermament per consolidar aquest projecte de formació acadèmica per a postgraduats de l’Institut del Teatre, amb la voluntat de proporcionar a joves actors noves eines d’especialització que els permetin treballar amb major qualitat i rigor el nostre patrimoni dramatúrgic.

Aquesta temporada la Jove Companyia presentarà una versió teatral del Tirant lo Blanc, que permetrà un treball poc habitual sobre els nostres escenaris amb la llengua d’un dels textos més complexos i fascinants que ha donat la cultura catalana. Un clàssic extraordinari sobre l’amor pel coneixement i la fascinació pels plaers del món, un monument a la curiositat entesa com a essència de l’individu modern. Les nombroses adaptacions de què ha estat objecte aquesta obra, que pot ser considerada com la primera novel·la moderna europea, demostren el renovat interès que les seves aventures han despertat en les successives generacions que han tingut l’ocasió de descobrir-la. 

Sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes, y diese con ellos en el corral. [...] Por tomar muchos juntos se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco. Válame Dios dijo el cura, dando una gran voz; ¡que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. [...] Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros de este género carecen.

 (Miguel de Cervantes, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha)


Crítica: Tirant lo Blanc

28/02/2015

Excés de narrativa i de reiteració de codis

per Jordi Bordes

L'adaptació que s'ha fet al TNC del Tirant lo Blanc és molt clara. Permet entendre perfectament l'embolic d'amors que té el cavaller i capità d'armes, així com els seus cosins. Es fa àgilment amb una narració que va passant d'actor a actor i que narra cronològicament els esdeveniments, capítol a capítol. La canalla d'institut, que primer comenta més que escolta l'acció, va endinsant-se en la trama i (amb els rumors testoterònics de les escenes que s'apunta les relacions sexuals) i afluixant els seus comentaris. Però no pot vibrar perquè la peça és massa plana, no hi ha gaire elements que els puguin identificar, que sorprenguin amb la manera de ser explicat. 

La posada en escena és honesta. Amb el mínim s'intenta explicar el màxim. Tot succeeix al davant o al darrere d'una mena de grada despullada; un espai que, de fet, podria donar molt més joc del que finalment s'utilitza. Avui, la ingenuïtat de Tirant i de Carmesina (que cauen sempre en els enganys de la Viuda Reposada) sembla massa evident. I queda més eixamplada encara, quan la interpretació multiplica  les gesticulacions innecessàries. És quan un personatge tenyeix l'actor per dins, quan l'actitud és més continguda i s'executa una veritat (potser igual d'ingènua) però més creïble.

Aquest Tirant lo Blanc és una molt útil sessió per conèixer l'argument de tirant lo Blanc. Però el deixa massa despullat; la intenció no és tant la trama com poder disfrutar de la paraula, de l'ambient, de les convencions del moment (i mirar de fer-les entenedores i lúcides al públic d'avui). En aquest sentit, les cançons a capella i la percussió evoca aquell aire medieval, des d'on hauria calgut evocar més i haver-lo fet atractiu. Potser en la versió de Bieito/ Santos l'excés va superar de molt la trama; segurament, la solució està en un punt entremig. De l'actual adaptació, està ben trobat l'equilibri entre la comèdia (l'emperador és un bona caricatura per fer-ne sorna) i la tragèdia (que viuen els dissortats Tirant i Carmesina). També resulta  sucosa la relació impossible entre Hipòlit i Plaerdemavida. Joanot Martorell va voler que els més experts en estratègia fallessin en amors. Bon fil per estirar i donar un element que universalitzés aquella novel·la de cavalleries del segle XV. 

Trivial