Deia Mark Fisher que, en molts casos, la depressió s’entén millor des d’un punt de vista impersonal que individual. Per això la Núria Corominas, membre de Las Huecas i artista resident del TNT d’enguany, ha decidit no estar sola per posar en escena un tema tan sensible com la salut mental i, més concretament, la paraula depressiva. L’acompanya un combinat musical tan explosiu com arriscat: St. Frances i Daft Kant (mitja dosi de nostàlgia i mitja d’eufòria, si tal barreja és possible), ben sacsejat per l’energia distorsionada i el sentit de l’humor d’un bufó, la màscara que la Núria es posa per parlar d’ella mateixa amb una veu que no és la seva.
Tot plegat ja ens fa intuir que no ens espera una obra psicològica o testimonial, sinó una faula musical que vol subvertir el relat depressiu a través del bufó, l’humor i la sàtira. I si us atreviu amb un combinat encara més extrem, sou al lloc adequat: relat clínic, psicoanàlisi, marxisme i poesia barroca es barregen per abocar-nos de cap a un trip al·lucinatori a l’alçada del millor antidepressiu. Droga de disseny per emmascarar el buit del jo i la pèrdua de sentit, i per dissimular que, avui en dia, la major part dels estats depressius deriven més de factors econòmics que mentals.
I és que al fons del problema de la depressió, hi ha el mateix problema del teatre: la impossibilitat de distingir entre realitat i deliri, entre versemblança i veritat. Què és viscut i què és fingit? Què és propi i què implantat? Què és la vida? Un frenesí?
L’exploració dels espais limítrofs del jo és recorrent en aquesta edició del TNT, amb més presència de solos que mai. Si, com ens recorda en Quim Bigas, el solo és un format que floreix en temps de precarietat, aquesta florida ve acompanyada d’un intens qüestionament polític del jo i els seus malestars davant del món: Soy un baile de Rosa Romero, Flip de Marta Izquierdo o Mourn baby mourn de Katerina Andreou són altres manifestacions d’un mateix anhel de fer front a la paràlisi i plantar-li cara.
El TNT té molt present la projecció de Las Huecas. Ha programat Aquellas que no deben morir (2021) Algo de amor (2023) i també Diversión obligatoria de Júlia Barbany. Ara, és el torn de Núria Corominas que fa un xou eufòric (i amb recaigudes incloses) a Un xai ha creuat el desert. Aquest xai, tan tendrfe pordria ser el que es dibuixava a El petit prìncep?
Amb una prosa poètica que suggereix tot i ser bastant opaca, planteja una acció entre l'actuació i un concert. Amb unes transicions que busquen la sorpresa del públic em una grada dins de l'escenari del Principal de Terrassa (i que no desvetllarem), alterna el món més brillant del desig i el joc, amb un to cafre d'Albert Pla (vestits amb uns parracs, despreocupada), amb el que canta a un cert infortuni (Caracuero, Guerra...). La bateria, i la guitarra infernal són el reflex d'aquest món de llums que tan atrau i diverteix, com aclapara a la protagonista (amb un rostre pintat de vermell com un dimoni infernal). Pathetic funciona com una mena dhimne catàrtic, quasi suïcida.
L'autora s'erigeix com a antagònica a la damisel·la que es pot desmaiar en qualsevol moment, dalt d'una tarima. Es pot desmaiar en qualsevol moment, tova, però alhora es deixa seduir, amb una caiguda d'ulls tan calculada com ingènua. Potser aquest xai que travessa el desert també és inconscient i li aniria bé, per poder guiar dramatúrgicament els espectadors, un relat més net, que desbrossi aquesta mena d'infern de la depressió, en el pou de no voler fer res, d'esperar que la tempesta emocional interior acabi esvaint-se. Tot ramat necessita d'un pastor (Ramat simfònic), com a mínim, de gossos d'atura, que els orienti cap a la borda abans que caigui una tempesta.