És curiós. Quan Jordi Prat i Coll va estrenar aquesta obra de la gran Caryl Churchill fa disset anys a l’Espai Lliure ( llavors l’interpretaven Andreu Benito i David Selvas, i a la seva banda sonora hi jugava un molt lluït paper Rufus Wainwright ) , la posició ètica davant el tema de la clonació, semblava ser en gran mesura el tema central del text. Però, passades més de dues dècades des que l’autora va presentar per primer cop “A number” als escenaris londinencs, i quan , sense anar més lluny, ens trobem celebrant un Mobile en el qual el paper creixent de la Intel·ligència Artificial assoleix l’obvi protagonisme que està assolint arreu, això altre de la clonació sembla ja ocupar un lloc secundari entre les nostres inquietuds. Es podria dir potser que una de les grans virtuts (?) dels avanços tecnològics, consisteix en la se seva capacitat per deixar obsolets els neguits que ens turmentaven fa no res, i enfrontar-nos a nous neguits potser encara més temibles? Sigui com sigui, tornar a veure aquesta obra en un nou muntatge i disset anys després, m’ha portat a convencem que el gran tema que planteja en ella Churchill va més enllà de la clonació, la IA o els debats ètics plantejats pels avanços tecnològics. El gran tema que circula per cadascuna de les cinc trobades que el pare vidu d’aquest text manté amb els seus fills naturals o clonats , és més aviat el de la fantasia de vegades encoratjadora però de vegades també funesta que un/a progenitor/a pot projectar sobre el seu / la seva fill/a ; sobre el desig que aquell nadó que encara és una pàgina en blanc ,vagi escrivint damunt aquesta pàgina una biografia capaç d’acomplir les expectatives de qui l’ha engendrat. I sobre la possibilitat d’intentar “corregir” allò que no ha acabat de sortir com s’esperava, tot reinventant-ho mitjançant els mitjans que la vida i la ciència vagin posant al nostra avast.
Quelcom que em porta a pensar que un altre dels temes subjacents que corren per un text que resulta sempre inquietant però que de vegades també introdueix subtils tocs d’humor , és el de la nostra malaltissa però sovint inevitable inclinació a voler creure que ho podem tenir tot sota control... i que si alguna cosa se li ha escapat a aquest control, sempre podem recórrer a intentar corregir-la. Churchill ens mostra en aquest sentit el fracàs de tan arrauxada ambició, mitjançant una sèrie d’escenes que ens demostren com de diferents entre sí ens poden sortir les criatures clonades, i quins nous reptes plantegen aquestes diferències a qui volia tenir-ho ja tot situat al seu lloc assignat . I ( i aquest és un detall malèvol i irònicament cruel que l’autora introdueix en el seu brillant final), fins i tot deixa en evidència que de vegades , quan la criatura ha acabant sortint més insospitadament i desacomplexadament feliç del que s’havia previst, això pot ser que no acabi de fer massa feliç a qui ha buscat trobar en la rèplica allò que trobava a faltar a l’original.
Tot això, ens ho transmet de forma molt acurada el rigorós treball interpretatiu que ens ofereixen ara a la Sala Atrium el pare Lluís Marco, i la sèrie de fills que es presenten amb el rostre d’un Raimon Molins que es fa càrrec també de la direcció del muntatge. El pare, sembla de vegades haver-se escapat d’una obra de Harold Pinter, donada la seva tendència a deixar les frases a mig fer, i acabar suggerint amb la mirada o la gestualitat coses diferents o potser fins i tot mig contraries a les que acaba de dir; quelcom que Marco ens transmet de forma sempre molt ben ajustada . Però , mentre es mou entre el sentiment de culpa, la vergonya , l’ocultació de dades i l’orgull de qui encara proclama per damunt de tot la seca gran estima pel(s) fill(s) i defensa unes decisions que va prendre sense tenir massa en compte la marca que deixarien en la descendència, s’ha d’enfrontar a uns fills no tan pinterians que demanen explicacions concretes. I Molins, més enllà d’uns potser fins i tot innecessaris petits canvis de vestimenta, delimita amb precisió la pell psicològica sota la qual es troba en cada moment. Curiosament, s’acaba d’estrenar una extraordinària pel·lícula d’Andrew Haigh titulada “Desconocidos” ( tot i que títol original, “All of Us Strangers”, s’ajusti més al seu impactant contingut ple de força emocional) que comparteix amb l’obra de Churchill la mateixa pregunta d’un fill dirigida cap el seu pare: “si em senties plorar a l’habitació del costat , per què no venies a consolar-me?”. En la resposta o no resposta a aquesta pregunta, es troba també una de les claus d’accés a una obra que Churchill construeix mesurant de forma ben exacte l’equilibri entre allò que pot semblar críptic i allò que s’apropa molt al diàleg quotidià entre un pare i uns fills , i que deixa a la vista els forats comunicatius sobre els quals s’articula aquest diàleg potser impossible. Molins serveix aquests continguts amb notable claredat explicativa en el seu muntatge. Potser li manca a la seva direcció un xic d’intensitat , i no crec que en aquest cas el dispositiu videogràfic vingui a complir una funció veritablement efectiva al servei de la proposta. Però l’espectacle constitueix una valuosa i molt honesta aproximació a un text la viguència del qual es situa més enllà dels dilemes que ens plantegin els avanços tecnològics.
