Era el febrer del 2007 —ha plogut molt ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món.
¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori. Gairebé sol davant el perill, que supera amb escreix.
Lluís Marco i Raimon Molins —dos intèrprets veterans malgrat la diferència generacional— continuen posant molt alt el llistó de Caryl Churchill. Lluís Marco fa el paper del pare vidu —perfecte per l'edat— que es va destapant, confessant i enfonsant a la vegada davant les evidències i els interrogatoris de tres dels seus presumptes fills —l'original i dos dels clonats!— amb el matís de la seva progressiva corba d'ascens de la feina ben feta fins a la caiguda amb un cert sentiment de culpabilitat.
Raimon Molins fa els tres papers dels fills amb els imprescindibles retocs de caracterització de cadascun d'ells: ara amb ulleres, ara sense ulleres, ara amb la camisa una mica descordada, ara amb la gestualitat lleugerament diferent, ara més bon jan que els altres... Amb la seva actuació, el misteri de la clonació es fa creïble, tot i que, ja se sap: l'ancestral in vitro no és tan absolutament perfecte com l'actual Intel·ligència Artificial! Aquí, per diferenciar cada escena, la companyia ha optat pel seu recurs habitual de les projeccions amb dos grans finestrals que fan a la vegada de portes de vidre sobre una gran ciutat inconcreta on, en cadascuna de les converses de cada fill, hi ha també el matís meteorològic: ara plou, ara mig neva, ara hi ha boira o potser uns núvols de fum a l'horitzó.
El tàndem interpretatiu fa que una peça que originàriament ja és breu —una hora i deu minuts a tot estirar— sembli encara més breu i, n'estic segur, als espectadors de nova generació no els faria res que apareguessin tres o quatre clons més del fill del pare que, després de la mort de la mare, va voler reproduir a imatge i semblança del que era la nineta dels seus ulls.
Recupero algunes parts del que en vaig dir fa disset anys: Fins fa molt poc, l'única manera que dos éssers humans fossin clavats era que fossin bessons. La llegenda al voltant dels bessons sobre si actuaven en segons quins moments empesos pels mateixos ressorts o si tenien una comunicació telepàtica s'ha estès al llarg del temps.
Només l'augment de naixements de bessons per l'augment de fertilitat per causes artificials, segons diuen, ha frenat aquesta llegenda. O potser l'ha aturada la notícia que els científics, en algun lloc del món, són capaços de reproduir, amb un tant per cent força elevat d'èxit, una còpia exacta d'un altre ésser viu o mort, partint dels seus gens.
Per això, l'obra de l'autora Caryl Churchill tot i que va ser molt visionària pren, amb el temps passat, més credibilitat, fins al punt que, segurament, d'aquí a uns anys, serà vista com una tesi encara més visionària d'una autora que va predir el que passaria, a l'estil Verne, salvant les distàncies.
Al marge de si és moralment qüestionable o no la clonació, l'autora se centra en la relació que s'estableix entre un pare i un fill quan aquest descobreix que no és l'únic exemplar de la família. El diàleg que el pare manté amb cadascun dels seus, diguem-ne fills, és més important que la qüestió de ciència-ficció o d'especulació científica que hi pot haver darrere. Fins i tot més important que el cas jurídic que hi ha darrere d'una pretesa acció il·legal per part del banc de reserva de gens que, teòricament, va actuar negligentment escampant llavors a tort i a dret. “Això és cosa d'advocats —diu el pare—. Els demanarem diners”. I no se'n parla més.
El que més li interessa a l'autora, doncs, és remarcar els conflictes que han crescut amb el temps en cadascun dels personatges i també l'escepticisme del tercer fill que apareix en escena fins al punt que la condició de fill clonat no li ha tret ni una engruna de felicitat. Moralitat final: ser feliç és l'únic que val la pena i la resta, clonació inclosa, són romanços. (...)
