El text tendre i poètic de Denise Duncan convida a què ens posem davant del mirall i ens preguntem "qui és aquest reflex que hi ha al davant". Que cadascú valori la seva seguretat davant els altres. La seva sensació de llibertat i (també) els seus secrets. Si l'arrencada sembla una trobada massa forçada, gens espontània es va veient com, amb només una nit, aquestes dues Elke i Carol (que es troben després que l'una hagi fet un concert amb versions de Bob Dylan) inicien una amistat que es percep eterna. El públic assisteix a una topada amb thriller que no s'acaba de desembolicar la troca fins al preciós final. La trobada en la Barcelona (o potser qualsevol gran metròpoli) d'avui s'alterna amb la que es representa en un petit poble en una illa marginal. Els puints de vista i de personatges son antagònics. és molt bonic que les nétes tinguin els noms creuats de les seves àvies. Que no transcendeixi res de les mares i filles que separa les dues generacions.
L'acció té una mecànica molt senzilla. El públic entén perfectament el codi i situa els personatges en les dues trames. Potser es fa innecessari tants moviments d'elements, però, aquestes pauses generen una certa tensió per poder anar descobrint els racons de cada una de les dues trames. H ha rèpliques que ressonen en les dues escenes paral·leles com si amés del mirall que retorna el rostre també hi hagués un eco que reprodueix frases d'entre les dues generacions. En la trobada dels anys 40 també hi ha un punt de fantasia, un personatge que inventa lliurement sense dissimular. Així entra un cert punt màgic que Denise Duncan signa sovint en els seus treballs (com ara Está linda la mar). La Pulpe Teatro és una companyia que serà resident d'el cicló del Tantarantana des del 2018 al 2020. És una magnífica oportunitat per definir el seu univers estètic ( A C.O.C.A. van provar una farsa massa desbarrada i poca-solta). Duncan també ha treballat amb altres projectes, com ara Vaques sagrades, en què es retransmetia el patiment d'unes vaques que van a l'escorxador i que retornava un punt parabòlic de la Bíblia (a Una dona en el mirall també es dispara l'epopeia de Jonàs). I fins i tot, amb Martí Torras van assumir el repte d'un ambiciós projecte al Teatre Romea, que no va aconseguir traspassar del text a l'escena (La taverna dels bufons).
Una dona en el mirall és un preciós text, que evoca unes amistats paral·leles, unes vides que lluiten per sobreviure. Si als anys 40, les connexions són la centraleta (que els permet saber tots els secrets dels veïns de la illa) al segle XXI Carol s'passiona pels likes de l'Instagram mentre que Elke prefereix obviar les xarxes i fiase més del contacte de tu a tu. Amb una fragilitat tant ingènua com seductora. La posada en escena permet ensenyar les capacitats de les dues actrius, que canten (Alba Farriol, conjugant des de la senzillesa fins al cabaret més desinhibit). També és bonic com s'intercanvien els papers de balladores consumades (l'una arrossegant les cames amb un can can, l'altra amb una contorsió de discoteca desenfranda) i com les antagòniques procuren seguir el ball, entre avergonyides i alliberades. Son detalls destil·lats de poesia, de frescor vulnerable. Que commouen des de la platea, ben pròxima.
