Els fervorosos lectors de l'autor de 'Carta d'una desconeguda' tenen sobrats motius per acudir aquests dies a la Beckett. L'estrena de 'Una hora en la vida de Stefan Zweig', de l'emergent dramaturg canari Antonio Tabares, els ofereix en safata l'oportunitat de bussejar en el pensament de l'influent escriptor austríac a partir de la recreació dels últims moments de la seva existència. Sergi Belbel dirigeix amb harmoniosa sensibilitat i molt bon pols aquest exquisit muntatge de Excèntrica Produccions de Sevilla.
Raó i sentiment es conjuguen en aquest text ple de delicat intimisme. La posada en escena fa que l'espectador, envoltant l'escenari, es submergeixi en l'acció dramàtica percebent-la tan propera com els mateixos protagonistes. El perfil dels personatges, que es mouen amb elegant naturalitat en la minimalista escenografia de Max Glaenzel, contribueix a crear la colpidora atmosfera del tràgic però res morbós relat.
L'acció es desenvolupa a l'interior de la casa de Petrópolis (Brasil), última destinació del permanent exili de l'escriptor, el 22 de febrer de 1942. Zweig (Roberto Quintana, gairebé un clon de l'autor) prepara meticulosament el seu suïcidi. Les cartes que aclareixen la seva decisió i les que al·ludeixen al seu descontentament pel naufragi del seu ideal europeu sota l'horda nazi, amb París repetidament al·ludit com a exemple de la cultura i civilització, estan llestes.
La seva segona esposa, Lotte (una commovedora i magnètica Celia Vioque), llegeix la missiva de comiat que deixarà a la taula del seu despatx. L'actriu aconsegueix que el públic empatitzi amb la força d'una dona que decideix per amor acompanyar en l'últim viatge al desesperat intel·lectual, encara que no se senti reconeguda com ho va ser la primera parella de Zweig, Friderique, el fantasma de la qual sobrevola en la narració.
La tensa calma es trenca amb l'aparició d'un inoportú visitant, Fridman (un implicat Gregor Acuña un pel passat de voltes), acabat d'arribar d'Europa. Qui és aquest estrany individu que ve recomanat ni més ni menys que pel compositor Richard Strauss amb el qual va col·laborar l'escriptor, malgrat la coexistència del músic amb el règim de Hitler? És jueu o un espia del règim nazi? És creïble la seva obsessió per una làmina de William Blake que va pertànyer a Zweig?
Tabares aprofita la inserció del monomaníac personatge per posar en qüestió la decisió del suïcidi i apel·lar a la responsabilitat que té l'autor davant els seus lectors. És una de les moltes qüestions que se susciten en aquest intens muntatge que apropa fidelment a la figura del desaparegut creador. La trama manté en suspens l'espectador amb una atmosfera perfectament aconseguida. I un apunt més. Tant si han llegit o no a Zweig, acabaràn sortint del teatre amb ganes d'aprofundir en la seva obra. No us la perdeu
.
