Una hora en la vida de Stefan Zweig

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Roberto Quintana, Celia Vioque, Gregor Acuña
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Carmen de Giles
Il·luminació:
Guillermo Jiménez
So:
Jordi Bonet
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia, Excéntrica Producciones, Una hora menos
Companyia:
Compagnie Pupella-Noguès
Direcció:
Joëlle Noguès
Sinopsi:

“Una hora en la vida de Stefan Zweig recrea, en clau de ficció, els darrers moments de l’autor de Carta d’una desconeguda. Mentre el matrimoni Zweig prepara, amb calculada meticulositat, tots els detalls del seu suïcidi, un exiliat jueu, acabat d’arribar d’Europa, es presenta a la casa. Qui és aquest estrany i inoportú visitant? Quin és el seu secret? És realment jueu o un agent al servei dels nazis? I, sobretot, per què mostra un interès tan explícit per una làmina de William Blake que durant anys va pertànyer a Stefan Zweig?”

Antonio Tabares

Crítica: Una hora en la vida de Stefan Zweig

04/01/2016

Thriller amb debat ètic

per Víctor Giralt

Sergi Belbel ens descobreix un autor canari en ascens, Antonio Tabares, amb aquest petit i deliciós muntatge a la Beckett, una peça d’orfebreria que s’allunya totalment del conjunt de l’oferta nadalenca. Tabares equilibra amb astúcia el thriller amb el debat ètico-filosòfic d’alta volada, sense que ni un ni altre en surtin perjudicats.

L’obra dura una hora i mitja, i per tant, el títol, ‘Una hora en la vida de Stefan Zweig’, és merament enunciatiu dels darrers compassos, angoixats, de l’ escriptor, que no veu altra sortida a l’expansió del nazisme que el suïcidi. Ho té tot meticulosament planificat amb la seva dona, molt més jove,  Charlotte Altman, però just abans del comiat definitiu arriba la inoportuna visita de Fridman, un misteriós personatge mogut per intencions gens clares (és un admirador de Zweig, un espia nazi, un jueu fugitiu com ho ha estat l’escriptor, un lladre?). El debat dialèctic al voltant del problema de la llibertat entre aquest intrús i Zweig és un dels atractius de la ficció que proposa l’autor, sense que, com ja s’ha apuntat més amunt, deixi de planar un tèrbol ambient de misteri. Apareixen cites a Balzac i sobretot a Montaigne, que anticipen, d’altra banda, l’existencialisme sartrià i algunes de llurs implicacions.  Si en algun punt falla l’ invent de l’autor, és al meu parer, en el personatge de Charlotte, que mostra al final una fortalesa vital i filantròpica difícilment justificables en algú que ha decidit suïcidar-se.

Belbel ha dirigit bé el tercet, aconseguint una interpretació absolutament impagable per part de Roberto Quintana, afinadíssim en una postura hieràtica, displicent des de l’autoritat moral i intel·lectual de la qual se sap posseïdor Zweig (en aquell moment, una de les grans firmes de la literatura germànica). Molt bé també Celia Vioque com a sacrificada companya de viatge de l’escriptor, però un pel atribolat , per contra, el paper de Fridman que dibuixa Acuña-Pohl, a qui, en qualitat de coproductor, li devem en part aquesta petita joia escènica. Atenció, no és però, la millor tria, si esteu baixos d’ endorfines.