Davant de la nova proposta de la companyia Agrupación Señor Serrano hi ha el perill de passar per “retrògrad” si se t'acut dir que no t'acaba de convèncer això de posar el teatre a les mans de la Senyora Intel·ligència Artificial. Però el fet és que els Señor Serrano i la Senyora Intel·ligència Artificial acaben fent una bona parella, no sé si avançada al temps, però almenys sense caure, ells sí que no, en l'etiqueta de “retrògrads”.
I dic això perquè els Señor Serrano han estat dos anys, abans que ningú hi somniés, treballant amb el que ara ja és pràcticament plat de menú de barres de bar, l'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) que ho té tot menys la intel·ligència i l'artifici. I ho han fet no amb la popular ChatGPT sinó amb altres plataformes de pagament que ja fa temps que assagen quin negoci en poden treure del nou invent. I d'aquesta nova experiència dels Señor Serrano n'ha sortit «Una illa», un espectacle que canvia o remodela el llenguatge que fins ara havia fet la companyia en una evolució natural i d'experimentació tornant a un registre més original.
«Una illa» s'ha elaborat a base de diferents converses amb aquestes plataformes d'IA partint d'una qüestió tan bàsica com preguntar-li “com hauria de ser un espectacle” i a partir d'aquí, rebent propostes, rebutjant-les, demanant més opcions i escollint al final d'un diàleg i d'un acord aquella proposta que potser no era la més acceptable però si la més consensuada, entre cometes, amb la senyora IA.
L'espectacle és una metàfora de la dificultat de posar-se d'acord amb algú que no pensa el mateix que tu. L'experiència que se'n treu és que la Senyora Intel·ligència Artificial pertany a un sistema educatiu i ideològic determinat, que és el que li permet, sobretot, la constitució nord-americana: és a dir, la IA et pot donar per bo que tinguis armes a casa o que aprovis la pena de mort. Agafa't!
Els Señor Serrano adverteixen que humanitzar alegrement la Intel·ligència Artificial és un risc que corre la generació del segle XXI i això també es pot interpretar com una metàfora subtil d'un avís per a navegants sobre la manipulació política, la manipulació dels mitjans de comunicació, les “fake news” i la potència angoixant de l'excés d'informació descontrolada i difícil d'assimilar.
«Una illa» no ha de confondre. No és un espectacle que s'improvisi a cada funció i que depengui de l'humor que tingui la Senyora Intel·ligència Artificial aquell dia. «Una illa» s'ha elaborat, s'ha reelaborat i s'ha editat i s'ha reeditat fins arribar a la trama final. Tot és, doncs, una convenció que torna, en el fons, a l'essència del teatre.
Sí que la idea del nàufrag i d'una illa parteix d'una de les propostes de la Intel·ligència Artificial o, dit d'una altra manera, de l'opció de triar el millor del pitjor perquè els Señor Serrano no amaguen que darrere de la senyora IA... hi ha —valgui la redundància— cubells plens de simbòliques escombraries que la mateixa societat a la qual pretesament ha d'ajudar li han abocat abans perquè les trituri i les recicli i els les retorni, ni que el resultat, els Señor Serrano no se n'amaguem de dir-ho, sigui kitsch i vulgar, una “horterada”, vaja, amb permís dels DEIEC, que és el nou Diccionari Essencial de la Llengua Catalana i el qual la senyora Intel·ligència Artificial encara no s'ha dignat ni visualitzar-lo tot i que els Señor Serrano li han fet un curs intensiu i per això sona molt de casa quan diu textualment a la pantalla, sempre amb la ballarina Carlota Grau en primer pla amb una coreografia de Núria Guiu i banda sonora de Nico Roig: «Provem-ho, provem d'imaginar junts una peça escènica. Molt bé. ¿Com començaríem? Algú podria entrar a un espai buit. ¿A qui t'imagines? No sé si em puc imaginar a mi mateixa a l'escenari, però sí que puc imaginar-t'hi a tu. D'acord, “jo” sóc a l'escenari.» I el “jo” li toca a la ballarina, que manté tot l'espectacle a les ordres de la Senyora IA enmig d'hologrames, exuberància audiovisual i profusió d'imatges que més que escalfar l'auditori el refreden, mentre la cosa va d'illa en illa, com si fos el joc de l'oca, corrents perquè la Senyora IA no la pilli.
«Una illa» és una experiència escènica arriscada, que ja s'ha vist fora d'aquí amb èxit, a Porto, Portugal, per exemple, i que, malgrat la Senyora IA, té la memorable i intensa feina dramatúrgica de quatre intèrprets a l'escenari i vuit més de diferents disciplines adaptant i creant les propostes d'il·luminació, so i música darrere el teló... perdó, de la pantalla!, no siguem retrògrads! (...)
