Podria ser el quadre creat per un admirador del gran Jackson Pollock ; un admirador que encara no dominés del tot la fascinant tècnica del dripping, el degoteig de pintura damunt un llenç estès a terra que sap com trobar-li les formes precises però del tot abstractes a allò que presenta un alt grau de component aleatori. Podria ser-ho, podria ser que el gran quadre exhibit a una sala perduda d’un Museu d’Història Natural amb el qual arrenca la nova proposta escènica del senyor Conde de Torrefiel, fos això . Però , no ho és. O potser, sí? Com fins i tot amb un espectacle tan després d’intencions convencionalment narratives com aquest resulta pecaminós fer segons quins spoilers, me n’estaré molt d’introduir-los. Però el que no puc fer, és deixar de remarcar que alguna cosa relacionada amb aquesta possibilitat, s’escola també al muntatge quan arriba el seu tram final. Alguna cosa que té a veure, potser també, amb la circularitat de l’art i del pensament; en la forma com especulem sobre el passat amb la mateixa impossibilitat de capturar-lo que tenim quan especulem sobre el futur. Potser per això mateix, ens cal seguir especulant. I potser també per això mateix , tot seguint l’accidentada primera representació barcelonina del muntatge ( sotmesa a un molt anticlimàtic tall degut a problemes tècnics que es va perllongar més de vint minuts) , em va venir al cap el títol d’aquella tan popular pel·lícula hollywoodiense situada a les antípodes creatives del treball dels Conde que faig servir alhora com a títol d’aquest comentari. I curiosament i casualment, llegint després una entrevista realitzada a Tanya Beyeler, em vaig trobar un comentari de la senyora contesa (intueixo que aquest és el tractament que cal donar-li a la torrefielana codirectora i codramaturga de la proposta) en el qual venia a dir que , malgrat les mans negres que intenten manipular-nos des dels més diversos mitjans ( i aquí, els mitjans tecnològics , reben també la corresponent amonestació) , la humanitat “mai deixarà d’imaginar el futur”. Quelcom que la veu en primera persona que només s’expressa per escrit i que ens acompanya al llarg de tot el recorregut, sembla també fer patent quan comença a parlar ,tot contemplant la impossible còpia perfecte d’una impossible pintura rural pintada fa més de tres mil·lennis i mig, i exposada a un museu d’existència també ben impossible.
Diuen que Picasso, tot admirantuna pintura rural de les de debò, va exclamar: “Després d’Altamira, tot l’art és decadència”. I que, donant-li la raó, Joan Miró va deixar dit també que “l’art està en decadència des de l’edat de les cavernes”. En qualsevol cas, cal preguntar-se què dirien Picasso i Miró, si es trobessin davant d’una obra tan impossiblement vinculable a allò que pintaven els nostres ancestres a les cavernes, com aquesta que contempla l’invisible veu sense veu però amb molt tendència a expressar-se per escrit a l’estil de com ho fa Pablo Gispert, que ens va guiant per aquest itinerari escènic. Un itinerari en el qual , les quadrades sales d’un museu ( i la quadratura de tot plegat, també ocupa un lloc important en les reflexions de l’anònim guia que s’expressa com ho faria Gispert) , deixen aviat pas a altres escenaris encara més enigmàtics, més eteris, més inconcrets. Tot i que la seva visualització, es pugui concretar de forma ben imaginativa gràcies al més condemnat material de la nostra època: aquí, el plàstic ho domina tot. I gràcies a la llum ,portentosament dissenyada per Manoly Rubio García, el plàstic adquireix volums i formes que ens situen a l’irreal territori de la realitat que es vol escapar de la quadratura. No us estrany, si la majoria de persones que emetem comentaris sobre aquest muntatge, acabem fent esment de Castellucci ( imatges a banda, l’univers sonor de la proposta resulta alhora ben castelluccià ) , o identifiquem els cortinatges plàstics intensament vermells amb aquelles intensament vermelles i no menys enigmàtiques sales amb quelcom d’avantsala d’un territori desconegut a les quals ens té acostumats David Lynch: qui encara les desconegui, que s’endinsi ràpidament pels espais de la tercera temporada de “Twin Peaks”, un dels cims absoluts de la creació fílmica contemporània.
En qualsevol cas, i com de ben segur aquesta imatge interior tornarà a la nostra cartellera en un o altre moment, és millor no desvetllar res sobre els paisatges que li esperen a qui estigui disposat a ficar-se en tan suggestiu decorat. Val més quedar-se en l’apunt que ofereix la mateixa companyia sobre el seu espectacle ,tot indicant que, amb ell, es diria que pretén justament convidar-nos a enfrontar-nos a la nebulosa i, de fet, potser en realitat inexistent frontera que existeix entre la realitat i la ficció. Entre allò concret i allò possible que pot esdevenir probable. Entre l’imaginari que projecte la nostra imatge interior, i la quadratura del cercle que pretén sempre posar-li portes al camps de l’imaginari. Certament; les paraules que acompanyen aquestes imatges, poden semblar de vegades pretensioses. Però cal estar a l’aguait; de vegades val més sotmetre’s a un excés de pretenciositat ,que caure en les grapes de la superficialitat que ens ataca des de tants fronts. La nova proposta dels Conde, no assoleix aquell grau d’hipnòtica addicció que provocava “La plaza”, potser el més admirable de tots els espectacles que han signat fins ara. I no inverteix ni una línia del text en oferir-nos una dosi d’aquell humor irònic que tan hàbilment ha sabut introduir en altres ocasions. I no acaba d’explorar del tot les possibilitats coreogràfiques que ofereixen la seva galeria de personatges i situacions. Però fins i tot des de la seva puntual irregularitat, mostra la seva inqüestionable capacitat per fer anar plegats els paisatges visuals prou potents com per quedar-nos una bona estona contemplant-los sense fer-nos més preguntes, i les preguntes que et surten al pas mentre aquesta veu externa que només parla per escrit, se’t va ficant al cap. Ben bé, com si volgués ser també una veu interna que li dona forma a inquietuds personals.
