D'entrada, el muntatge serveix per confirmar la veneració pels intèrprets argentins que arriben a Barcelona. La seva naturalitat, tot i la inversemblança de la situació, és immensa. Diuen que és gràcies a una forma d'assajar a foc molt lent. Serà el que sigui, però deixen el llistó ben alt. Això és un fet objectivable. Ara, Miriam Odorico (que ja va meravellar en la versió argentina de La omision de la familia Coleman; una versió catalana desmuntaria el mite) és capaç de desplegar una trama amb personatges ben diferents, sense necessitat de cap attrezzo per donar pistes de qui parla. N'hi ha prou amb la veu i la gesticulació. Ni tan sols s'aixeca de la cadira, pràcticament. La seva expressivitat atrapa més que una persecució policíaca d'una pel·li de Hollywood.
La història, explicada en clau de flaix back, té un cert aire de conversa de barra de pub irlandès (El bon lladre; La presa,...). Encara que, en realitat, ella s'explica en la cel·la d'un convent, en un paisatge exageradament napolità. L'autor i director Giampaolo Samà pretén construir un petit miratge que aprofundeixi la peripècia d'una dona que assumeix el repte d'explicar com veu l'altre sense reserves, a partir del dia que el seu marit li adverteix que té el nas tort. Aquesta apreciació física podria ser el motiu pel qual mai ha acabat de desenvolupar els seus projectes. Comprova que la seva identitat no casava amb la que percebia el veïnat. Fins que no hi ha una assumpció de com et veuen els altres, es viu desenfocat i sense encertar els objectius. Aquesta acceptació porta la protagonista a atacar allò que la culpava a vista del poble. I, aquesta determinació, provoca un trasbals en tot l'entorn que, fins llavors, l'acceptava i protegia amb les seves virtuts i defectes. En la deriva de la trama, la decisió de la protagonista esquitxa tothom. Al final de l'obra sembla que, ni tan sols, en surt indemne Déu.
