Majestuosa, ben plantada, amb els peus
arrelats a la terra i la part alta del seu cos enfocant el cel, a l’infinit. Així
apareix Maria Pagés, capitana d’una obra que parla de vida i de mort a través d’un
viatge que transita per les quatre estacions de l’any.
En un estat de saviesa i de maduresa, la que et ve donada per un treball d’anys adquirit
per un respecte a l’ortodox i per la
necessitat de fer evolucionar el flamenc, Maria Pagés crea un espectacle molt ben
edificat, on, si bé el ball és la columna principal, la música, la dramatúrgia
i la posada en escena contribueixen a fer que l’obra obtingui un to compensat,
on el drama i l’alegria conviuen en un univers que avança a
través del temps.
D’un temps, representat de forma poètica per
un pèndol rodó la llum la qual canvia d’intensitat, sigui la d’un sol rogent o la
d’una blanca lluna, que es converteix en el protagonista que relliga les
emocions que transiten per l’ànima de María Pagés i les exposa a través de
dotze escenes en les quals conflueixen
palos de flamenc com, entre altres, seguiriyas, soleà, alegrias..., textos i músiques, originals o alienes.
Referències
a Plató, Yourcenar, Borges, Neruda, aquest present a través de la magnífica oda
als números, així com la utilització de músiques de Txaikovski, Vivaldi,
Händel, entre altres, i la creació d’escenes que ens transporten davant famosos
quadros pictòrics de desolació, trufen
un muntatge que transpira aires de mediterraneïtat, amb una paleta de colors,
de ritmes i formes esplèndides.
Ambients que emergeixen i transmuten a bon ritme,
en bona part gràcies al treball de dramatúrgia i de textos que ha fet El Arbi
El Harti, col·laborador des de fa anys de Pagés que sap encaixar i modelar els anhels
de l’artista, la vàlua de la qual l’han convertit en una de les figures més notables
del flamenc. I no tan sols per tenir una ment oberta a engrandir el flamenc a altres formes i continguts, sinó per
ser una bailaora que fascina quan es
manifesta a través dels seus meravellosos braços: llargs, generosos, inventius
en formes i accents i alhora propulsors d’uns moviments de tors commovedors.
L’obra, que decau una mica en l’escena del
ball de bastons pel caire acriaturat que agafa quan la pantomima fa acte de
presència, aconsegueix ser un viatge de vida i de mort que compta amb escenes
hipnòtiques com les executades per les ballarines amb uns bellíssims mantons o
les que a càrrec de tots els ballarins de la companyia, quatre dones i quatre
homes, dibuixen unes evolucions coreogràfiques generoses en l’exercici de
construcció i deconstrucció del moviment.
El quadro de músics està a l’altura i exigències
del muntatge. Set notables artistes, entre cantants, intèrprets d’instruments
de corda i de percussió, posen ritme i intensitat a aquest viatge de vida i mort.
