L'espectacle d'inauguració d'un festival sempre ha de ser molt espectucular i pensat per a molta gent, Ha de ser d'alçada. Doncs aquest any, Tàrrega s'ha volgut quedar amb un honest pot petit, un treball allargat en el temps (40 hores). Respon a un número mític, el de la transformació: els 40 dies per tornar a ser fèrtil d'una mare o els 40 dies de suplici de la Quaresma per desembocar en una Pasqua. Per a Ada Vilaró, és un pas més (no només com a espectacle maratonià) després dels seus Públic Present 24h. Si en aquell treball, ella convidava a una trobada, ulls a ulls, somriure a somriure, ara evoca a una transformació. Vol que l'espai es comparteixi, que s'opini sobre com ens cuidem els uns als altres (amb l'aportació tecnològica i metedològica de Josep Perelló). Els resultats d'aquestes enquestes sortiran, probablement, més endavant. El que queda, a la Plaça Major és una experiència molt íntima, que es guarda ben endins l'espectador. Té alguna relacio´amb el món màgic sentor el batec del cor per tota la plaça, compartint-lo amb l'artista (que ressona, de segona veu)
Els que ens vam quedar a la nit (una trentena de persons) compartint el fred i les ombres de la plaça Major vam viure el cor constantment, amagats dins dels sacs que ens refugiava de la humitat. Com el d’un nadó que sent dins l’úter de la mare.
Ada va ser Eva per als trenta acompanyants. El seu batec rítmic, constant, fluix, era una remor que bressolava, tots dins dels sacs o tapats amb una manta ignífuga podíem sentir els crits de gresca de la gent que passava o la fredor de la nit. Però l’únic que es mantenia constant era el so del cor.
Ada Vilaró treballa espectacles en què posa a prova el cos. El seu i, la nit d’urGENTestimar, també els dels seus còmplices. Amb aquesta inauguracio perllongada (mab moments de comunió amb veïns de tàrrega, i altres amb veus com la de Lídia Pujl cantant una tendra cançó de bressol) s'ha demostrat que la Plaça major pot ser espai per a espectacles contemplatius. Un exercici que semblava desaconsellable després que, pels 2010, Jordi Galí construís una de les seves estructures totèmiques, sense que ningú entengués gaire res, ni l'atengués. Semblava que es preparava per a l'actuació, que anava tard. i va resultar que la preparació era l'obra. A vegades, al públic se l'ha d'acomanyar. Vilaró, amb la seva mirada d'ulls petits i profunds, i els seus tempos, se n'ha sortit.
