La pluja, que va obligar a retardar un parell d'hores aquest magnífic espectacle de Company Midnight, va permetre constatar el laboriós mecanisme previ, amb els dos artistes col·locant amb cura i paciència, sobre el sostre de l'estructura, l'arsenal de ganivets i altres objectes (un centenar) que, imantats i dirigits per un sistema de ‘software’, aniran caient molt perillosament sobre els seus caps al llarg de la funció. És la casa dels ganivets voladors, una fantàstica proposta que uneix molt de risc, comicitat i tecnologia. Del risc en dóna fe un dels intèrprets, l'italià Simone Scaini, format a l'escola russa com a acròbata, que comparteix creació i escenari amb el belga Joris Verbeeren. Ha patit un parell d'accidents, un per no substituir a temps la mà real per una falsa en una de les rutines que més tensió i exclamacions desferma en el públic.
Rialles, emoció i nerviosisme es van alternant, mentre que als manipuladors la peça els exigeix una màxima concentració. Despleguen la seva gran destresa amb els ganivets llançant-los l'un a l'altre –amb dificultats afegides com els llançaments darrere de l'esquena–, agafant-los al vol, fent malabars i punxant globus sobre els seus cossos. A més, tot el muntatge tecnològic requereix una precisió suïssa absoluta en els moviments dels artistes, que en prémer un botó provoquen la caiguda dels ganivets. Una mínima distracció per esquivar-los els pot resultar molt dolorós. Darrere de la brillant parafernàlia hi ha moltíssimes hores d'assajos i una gran complicitat –fa 18 anys que treballen junts–.
Amb uns personatges afins al pallasso blanc (Scaini) i un Augusto (Verbeeren), que afegeix notes de ‘slapstick’, s'allunyen del clàssic llançador de ganivets i elaboren una còmica història de quotidianitat en què treuen punta a totes les maneres de fer servir un ganivet. Primer mostren com preparar un esmorzar. Del sostre va caient ordenadament tot el que necessiten en una hilarant seqüència: gots, cafetera, fogonet, llet… i ganivets que serveixen per penjar els utensilis. Tots els efectes són controlats pel duet des de l’escenari prement el botó vermell connectat a l’ordinador (passaran també la responsabilitat a algú del públic). Una pluja de ganivets i un final apoteòsic de destrucció arrodoneix la proposta.
Scaini explica que la seva amiga Alba Sarraute li va dir fa temps que si un dia tenia un festival els contractaria i, per a gran delit del públic de Reus, la nova codirectora de Trapezi -juntament amb Cristina Cazorla- ha complert la seva paraula. Esplèndid.
