Els de La Hydra s'han emborratxat escoltant el "súper bon Noi" dels amics de les Arts. Potser per això, han volgut trencar amb les convencions i vestir-se amb licra a l'escenari per simular uns particulars superherois, que descobreixen que ho són quan decideixen ser rebels per primera vegada.de fet, és una actitud ben adolescent, l'època que pateixen aquesta colla amagada en un búnquer. A partir de llavors, tot es qüestiona. Marc Rosich, amb la complicitat de Míriam Escurriola s'han emborratxat també de comèdia de traç gros, tòpics i gags del gènere del còmic de sèrie B. És el que els ha semblat més coherent i, potser també, el que els ha ajudat a defensar millor els intèrprets amb una personatges prou farsescos.
Rosich apunta, de nou a la comèdia d'estètica sobreexposada, després d'aquella musical familiar de "La dona vinguda del futur" (TNC, 2013). Aquest cop hi ha algunes claus per generar un drama, a fer evidents la contradicció dels personatges (més que simplement, exposar a l'excés de tecnologia que ens acompanya). De fet, s'hi apunta al final. Però només és un humil intent. L'objectiu era passejar amb licres de colors en una acció trepidant. Ho aconsegueix. Hagués estat més interessant veure com els actors s'enfrontaven a la tragèdia amb aquelles pintes. Potser tanta brillantina ho feia incompatible. Potser hi haurà un tercer intent que hi accedeixi, perquè Rosich hi ha trobat un camí on afinar rèpliques que encara no ha volgut polir.
"Utilitat programada", doncs, respira clau de comèdia exagerada (la licra hi ajuda, sí, i diverteix), amb un cert excés de vocabulari carregós (sobretot en el que serà el seu himne... divertidament patètic i estúpid) i d'omplir l'escenari de ferralla s'apunten algunes idees força prou interessants. Com el difícil equilibri entre educar i vigilar per part de la tutora. O la valentia de sortir cap al desconegut i, alhora, la por a no voler canviar res i decidir oblidar per sobreviure. Hi ha una amenaça constant que, ni tant sols els herois són capaços de dominar. Ni tampoc els seus pares. El món dels adults està ben trastocat.
En el fons, hi ha molt de joc, voluntat de fer allò que no s'havia provat encara. En aquest camí hi ha interpretacions ben naïfs com les de Júlia Molins (Ju) i també de veus decidides com la de Maria Salarich (Ela) que, potser no és tant valenta com es creia... També cal destacar una tutora (Míriam Alamany) que reuneix tots els tòpics d'una institutriu, en realitat la més feble de totes. Enmig d'aquesta disbauxa al que volia jugar aquesta jove companyia de La Hydra (novament amb la direcció de Míriam Escurriola) hi ressona aquell gran germà del "1984" de George Orwell. I una certa similitud amb els déus grecs més cràpules.
