Utilitat programada

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció:
Míriam Escurriola, Efímer
Intèrprets:
Miriam Alamany, Lídia Casanova, Júlia Molins/Cristina López, Iñaki Mur, Maria Salarich, Mario Silva
Composició musical:
Mario G. Cortizo
So:
Mario G. Cortizo
Escenografia:
Sarah Bernardy
Il·luminació:
Marc Creus
Vestuari:
Alba Prats
Ajudantia de direcció:
Lluís Parera
Producció:
Elena Tarrats, La Hydra
Companyia:
Efímer
Sinopsi:


Aparentment ens trobem al típic menjador amb cuina americana que ha fet de plató a tantíssimes sèries televisives, tant d'aquí com de l'altre costat de l'Atlàntic. A primera vista es podria dir que és el típic apartament compartit d'estudiants. Davant el televisor, el típic sofà de tres places, on descansa el típic i disputat comandament a distància. Penjant d'un imant sobre una típica nevera, la típica llista de divisió de les tasques domèstiques.

Però fins aquí tot deixa de ser típic, perquè els cinc inquilins d'aquest pis no són uns estudiants qualsevol. De fet, són el rebuig d'un sistema que no sap què fer-ne, anomalies inesperades que és millor amagar sota la catifa, lluny de la llum pública, no fos cas que qüestionessin l'equilibri de l'univers fabulós que els ha vist néixer, no fos cas que embrutessin la imatge de marca d'una indústria, la del còmic, molt preocupada per la sacralització de les seves icones.

"Utilitat programada" és el tercer muntatge de la Cia. La Hydra amb la clara voluntat d'avançar i endinsar-se dins la creació contemporània i amb una veu jove i pròpia: la d'aquesta "lost generation" que anuncien tractats antropològics i mitjans de comunicació de massa.

Crítica: Utilitat programada

11/05/2015

Utilitat programada cegament

per Andreu Sotorra

"Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega." Em ve al cap la cantarella del poema vaquí de Joan Maragall quan el personatge de la Tutora, interpretat per Míriam Alamany, intenta explicar, entre altres secrets del seu passat entre neboda i oncle, les causes per les quals té un ull a can Pistraus per mor del maleït broc d'una font.

Això té lloc cap al final d'aquest espectacle d'una hora i mitja —totalment escurçable—, suposo que pensat amb voluntat juvenil, que el dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat sembla que inspirat en històries distòpiques contemporànies del cinema, la literatura fantàstica i el còmic i amb influències de prediccions clàssiques com la lluita del grup de joves de l'obra 'Un món feliç', d'Aldous Huxley o del '1984', de George Orwell, amb el Gran Germà espiant, en clau de càmeres.

Però una cosa és la intenció i l'altra el resultat. I el resultat té un aire de desgavell que dilueix el contingut i el divideix en dues parts ben diferenciades: la de les interpretacions corals dels cinc adolescents —que no vol dir que no puguin explotar millor les seves qualitats actorals en un altra tipus d'obra— i la de la Tutora —sort de la veterania escènica de Míriam Alamany!— que els té empresonats, controlats, vigilats, consentits i protegits en una cambra sense finestres, plena d'andròmines inservibles, mentre ells malden per sortir a la llum ni que a fora els diguin que se'ls cruspirà el perill de la societat. (...)

Trivial