Les aparences enganyen. S'equivoca l'espectador que es pensi que «Vagas y maleantas» és un espectacle musical d'època amb un repertori de cuplets i cançons de cabaret. En realitat, sota aquest títol extret de l'articulat de la Llei dels anys trenta del segle passat que parla de declarar precisament «vagas y maleantes» tots aquells persones que alteressin la pau social o posessin en perill la tranquil·litat pública, s'hi fa una mirada irònica, divertida i a vegades àcida, sobre el paper de la dona al llarg de l'últim segle.
I la dramatúrgia de Raquel Loscos juga també amb la ciència-ficció o, en un terme menys compromès, amb el túnel del temps, anant a trobar a l'altre món quatre coristes tocades totes per una mort tràgica en acte de servei a l'escenari: un focus maleït que, com aquell dipòsit de vàter que últimament ha patentat la sèrie «Merlí», s'estavella en quatre èpoques diferents sobre el cap de cadascuna d'elles, mentre treballaven al Club Café Maravillas.
Presentem-les. Elles són, a la ficció: Cora Valiente Estrada (1908-1938), Cora Vidal Mercadal (1929-1959), Corina García García (1956-1981), Corette Ros Maurel (1966-1994). Com es veu, per les dates d'existència en el món dels vius, són coristes de quatre èpoques diferents i sota règims polítics diferents. I totes quatre coincideixen en una mena de purgatori per a les coristes on, una veu en off, els dirigeix les activitats que han de fer en cada moment, des de la congelació, a la fabricació rutinària de paperets o el joc de la cadira. (...)
És una hora i quart de divertimento, de coreografia, gestualitat, música i cant coral, amb una finalitat encoberta: sortir del paper d'objecte decoratiu que l'últim segle ha atorgat a la dona i dotar-les d'una nova revolució, sempre, esclar, que hi posin les veus totes alhora. Com a mostra d'això, només cal recordar que la Ley de Vagos y Maleantes va ser aprovada el 1933, en plena República —qui ho diria!—, coneguda popularment com La Gandula, i que intentava regular el tractament de rodamons, nòmades, proxenetes i totes aquelles persones considerades antisocials. Curiosament, malgrat l'origen republicà, el règim franquista la va heretar tal com rajava i el 1954 hi va afegir els homosexuals, amb una dura repressió cap a aquest col·lectiu. I a les cues del mateix règim de la Dictadura, el 1970, la llei va ser canviada només de nom amb continguts gairebé similars per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social. Avui, en absència de la llei ja derogada, de «fer neteja», se n'encarrega puntualment la Constitució espanyola del 1978. I és que el carisma dels «vagos y maleantes» del segle XXI ha canviat molt. Ara, la majoria porten guant blanc per fer millor la feina. (...)
