Una companyia catalana i una altra de danesa són còmplices en una posada en escena que porta al teatre una història que humanitza i posa en valor la vida de les persones sense llar
Una única intèrpret defensa en escena una història que constitueix la primera coproducció internacional entre la coneguda companyia de teatre per a infants Xirriquiteula i una de les companyies més prestigioses de l’escena danesa del teatre familiar: ZeBU. Juntes han creat un espectacle que dirigeix l’holandès i coautor Marc van der Velden i que té com a protagonista una dona que acaba vivint al carrer amb les poques possessions que li queden: una funda de contrabaix i quatre records. Aquesta dona, interpretada per Iolanda Llansó, explicarà als espectadors i espectadores la història de la seva vida, una vida apassionant que potser ensenyarà al públic menut com d’equivocats estem quan ens mirem amb prejudicis la vida de les persones sense llar.
“Vai via!”, “Fora!”, “Vés-te’n!”. Potser no us han dit mai aquestes coses, però a la protagonista d’aquest espectacle sí. L’obra ens parlarà de la fragilitat i la solitud que ens assetja quan ens fem grans. Un petit homenatge a totes aquelles dones que van posar per davant dels èxits personals la cura dels seus. Tot ho viurem en un espai íntim, acompanyats d’una banda sonora original composada per Lola Ybran.
Vai via és la nova proposta amb vocació internacional de Xirriquiteula Teatre, una companyia nascuda el 1985 que ja va ser al Grec 2011 amb la producció de l’espectacle Call me «Maria» i que en el Grec 2018 van triomfar entre el públic més jove amb Laika, estrenada al SAT!, on s’ha pogut tornar a veure el passat mes de febrer. Ara treballen amb ZeBU Teater, una companyia nascuda a Dinamarca l’any 2010 per tal de produir unes experiències sensorials, emocionals i intel·lectualment estimulants que generin empatia, meravellin i indueixin a la reflexió les ments dels més petits.
Hi ha una tendresa però que li falta encara filar. Construeixen un personatge i, fins i tot un paisatge amb una sola funda de contrabaix. Sens dubte, és la fusta que permet salvar-los de la tempesta. Hi ha una gran intenció d'arribar a una calidesa, a empatitzar amb una àvia sense llar. És, aparentment, una història fictícia. Si a Laika, recreen a partir d'un fet històric, ara proven de bastir-ho sobre l'anonimat del sensellarisme. Hi ha el perill de caure en un melodrama, però la divertida vitalitat de la protagonista fuig dels quadres gratuïtament lacrimògens: arriba a emocionar des dels detalls petits, tendres, sensibles. Aquest personatge, de clochard, de rodamon, que vol ser empàtica des de la seva vulnerabilitat tenen uns exponents molt clars a Catalunya amb Claire Ducreux (Refugiada poètica) O Leandre (Fly me to the moon, Rien à dire).
Xirriquiteula Teatre és una de les companyies més internacionals de Catalunya. Tant és així, que s'han atrevit a fer una coproducció danesa, que els augura tenir una gira als països nòrdics. La peça roda encara com despistada. Perquè hi ha una veu en off que simula una concreció de la història amb una interpretació molt més abstracta. La pèrdua de les persones estimades no sembla una raó prou forta com per trobar-se al carrer.
Potser no cal saber-ho, però llavors li va a la contra pretendre refer la seva història. Des de la funda del contrabaix es despleguen les imatges dels pares, de la parella, una cinta de fantasia o uns titelles en forma de llibre que són preciosos però que es disparen com a estímuls, sense donar-los prou aire per trobar-los-hi l'ànima. Encara. La producció guanyarà densitat amb el rodatge. Ara, en tot cas, evidència que la dramatúrgia catalana familiar (Papirus mantenia aquell esperit de supervivent i fantasiós) no té res a envejar Pirineus enllà. No és per casualitat que els demanin arreu amb els seus treballs anteriors.