Laika

Teatre | Familiar

informació obra



Intèrprets:
Marc Costa, Iolanda Llansó, Christian Olive, Daniel Carreras
Escenografia:
Iolanda Llansó, Christian Olivé, Marc Costa
Producció:
Obsidiana
Direcció:
Enric Ases
Il·luminació:
Daniel Carreras
Vestuari:
Iolanda Llansò
Composició musical:
Albert Joan
Sinopsi:

1957. Som a Moscú. En plena Guerra Freda i la carrera espacial. Laika és una gosseta que sobreviu pels carrers i parcs de la gelada ciutat. Poc s’imagina que el seu destí la portarà a l’espai dins l’Sputnik i passarà a la història de la humanitat com el primer ésser viu en orbitar al voltant de la Terra.

Premi a la categoria d'espectacle familiar dels Premis de la Crítica 2018

Premi Max Millor Espectacle Teatre Familiar 2021

Espectacle adaptat a 10 idiomes.

Crítica: Laika

12/07/2018

Transparències magnètiques

per Jordi Bordes

El més encertat de Laika és la combinació del projector de transparències, actuant com si fos els cinema live de Macarena recuerda o de l'Agrupación Sr. Serrano (A house in  Asia, Birdie, Kingdom...). En teatre familiar, és ben recent Kàtia. És un joc molt oportú per l'estètica d'uns anys de guerra freda, que són tant mastodòntics com entranyables. Les parets de fons (que es transformen en pissarra en un joc similar a El misteri de Fermat, també una peça amb ciència pel mig) donen joc en la persecució i en les transformacions d'espai. Cal celebrar la valentia d'aquesta companyia de teatre familiar en sortir de la clàssica titella i intèrprets. Però potser no ha valorat prou en com desenvolupar la trama.

La direcció d'Enric Ases és molt fina pel que fa a la manipulació del gos, la sobreposició d'imatges a partir dels dos aparells de transparències o l'encert de fer que els personatges parlin un rus fals (quan fa fred, diuen " fa rasca") ben divertit. Potser el gran problema de l'obra és la seva dramatúrgia i, sobretot, tenir clar què es vol explicar. Perquè per narrar un fet històric del primer ésser viu que va orbitar a l'entorn de la Terra n'hi hauria prou amb una exposició (molt interessant la que s'ha estrenat coincidint el Grec.... i en anglès!). Si la protagonista és la noia que, en el joc dramatúrgic, ensinistra el cadell i procurar salvar-lo queda estrany tant la veu en off, com sobretot, el seu discurs. Ella només troba un conflicte final amb els seus companys de l'expedició però no es qüestiona el seu suport. En una dinàmica de guerra freda, apareixen banderes i maneres d'entendre la civilització (els russos i els americans) que, ara, sense un filtre que ho expliqui, es veu anacrònic.

El treball actoral necessita, en tot cas, procurar trobar noves entonacions a les frases inventades per ajudar a créixer en el ritme i el joc, i a controlar la gesticulació sobrera. També sembla innecessari el joc d'abrics en els carrers de Moscou perquè no aporten gaire res tal i com es presenta ara, i insisteix en allò que coixeja, avui, el muntatge: qui és el protagonista (Laika és només la víctima) i quina és la raó que es vol explicar.