Vania. Dir Àlex Rigola

informació obra



Intèrprets:
Ariadna Gil, Irene Escolar, Luis Bermejo, Gonzalo Cunill
Escenografia:
Max Glaenzel
Ajudantia de direcció:
Alba Pujol
Direcció:
Àlex Rigola
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Sinopsi:

Finalista en la categoria de Petit format als Premis de la Crítica 2018

Luís Bermejo, en la categoria d'actor dels Premis de la Crítica 2018

Àlex Rigola, en la categoria de dramatúrgia/adaptació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Vania. Dir Àlex Rigola

12/07/2018

La llum de la veritat

per Aída Pallarès

La vida, els silencis, el dolor. Les obres de Txèkhov són retaules de vida on se’ns presenta l’ésser humà amb tota la seva complexitat. Per això, va tenir molts problemes per trobar actors que s’allunyessin de la típica interpretació dels drames burgesos del segle XIX. Actors capaços de mostrar-nos un ésser humà damunt l’escena i no un personatge, actors que traspuïn veritat, que parlin en silenci. Irene Escolar, Gonzalo Cunill, Ariadna Gil i Luis Bermejo no només són capaços d’això: aconsegueixin que fins i tot sembli fàcil. Molta veritat en pocs metres quadrats.

I poques vegades un director és capaç de llegir tan bé un Txèkhov com ho ha fet Àlex Rigola. L’ha reduït sense simplificar, l’ha destil·lat fins a extreure’n tota l’essència. Pel camí, el professor s’ha convertit en un dibuix del Tornasol d’Hergé, en una presència invisible que es mor. Però no importa. No importa perquè Àstrov, Elena, Vània i Sonia es miren i ens miren amb els ulls il·luminats, es parlen i ens parlen. Saben i sabem que se’ls hi ha escapat la vida. És impossible no emocionar-se, no contagiar-se de melancolia, no abraçar-los. La veu greu i la mirada que t’atrapa i et destrossa de Gonzalo Cunill (un dels millors del país, no em cansaré mai de dir-ho), el somriure trist d’Ariadna Gil, els ulls brillants i inquietants de Luis Bermejo i la delicadesa i la llum (quina llum!) d’Irene Escolar. Tots tenen tanta veritat i els sentiments estan tan despullats que fins i tot sembla que parlin per primera vegada. Les màscares han caigut i l’espectador comença a preguntar-se quin és el seu paper. I és aquí on es forma un nou diàleg, un nou codi, entre intèrpret i públic.

(...)

Podeu llegir la crítica sencera a El Nacional.