No busqueu pas a l’eminent professor Serebriàkov, un dels grans
protagonistes d’aquesta sensacional obra mestra d’Anton Txèkhov que és “L’oncle
Vània”: Àlex Rigola considera que la seva presència física no és necessària en
la molt intensa i absolutament lliure versió del text que ell ens ha preparat.
I a falta de l’il·lustre , malalt, vell, arrogant i decadent professor txekhovià que tanta
desolació provoca entre les persones que li són més properes , només ens hi trobarem a la caixa de fusta
en la qual té lloc la representació una imatge penjada a la paret d’un altre
professor igualment il·lustre però molt més festiu; el tant despistat com el
seu ofici marca i una mica sord professor Tornasol, sense el qual les aventures
de Tintín, no serien el mateix.
Però que ningú no es confongui : la imatge de
Tornasol pot semblar una broma, però
Rigola no es pren gens a broma el text que té entre mans. Ben al contrari: en
destil·la tota la seva melangia fins aquell punt en el qual es diria que les
essències emocionals ja no es poden destil·lar més . En destil·la el temps de
representació: poc més de setanta minuts. I en destil·la també la llista de
personatges, reduïts aquí a quatre éssers enxampats a la mateixa xarxa d’amors
i desamors que no tenen sortida, i condemnats a un mateix futur sense cap mena
d’esperança que pugui fer creure en el miratge de la felicitat. Quatre éssers
que, d’altra banda, i deixant de banda el sublim fragment final de l’obra, no responen al nom que tenen al text de Txèkhov, sinó al dels actors i actrius que els hi
donen vida.
Ariadna, Luis, Irene i Gonzalo ens reben
jugant amb un globus, i creant així una mena de vincle amb aquells altres
personatges de “Ivanov” – el primer Txèkhov de Rigola- que ens rebien jugant en
companyia d’una pilota de futbol ( com , per cert ,ho feia també el Gonzalo de
“Pasolini”, tancat amb nosaltres a una capsa de fusta que en tenia ja molt de
precedent de l’habitacle en el qual Rigola ha situat aquest muntatge). Però si
amb “Ivanov”, Rigola ja ens proposava un rigorós exercici de reducció txèkhoviana , aquí porta les coses una mica més lluny
encara. A la caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel i en la qual, a banda
dels personatges , només hi caben una seixantena d’espectadors, no hi ha espai
tampoc per cap mena de distraccions o guarniments. Rigola ha subtitulat la seva
proposta “Escenas de la vida”. I vol que no ens fixem en altra cosa que en
aquestes escenes , i en els rostres d’aquests dos actors i aquestes dues
actrius, i en els seus ulls humits de llàgrimes quan ja no poden més
i en els seus somriures amargs i en els
seus esclats fugaços d’il·lusió i en les seves mirades a un buit en el qual som
nosaltres seguts. Sense cap mena d’èmfasi innecessari, sense cap gest sobrant,
sense fer escarafalls dramàtics, sense buscar efectes de llum que marquin
l’escena. Tot , gairebé com si anés lliscant com si res, en un encadenat
emocional que no admet les pauses , amb una mena de complicitat i simplicitat
aparent que et fa pensar en el Vània de Veronese –per posar un exemple
aclaparador- , tot i que en realitat, tampoc s’hi assembli massa. Ja hem dit el
nom dels actors i de les actrius. Ara, només falta afegir que el grau
d’implicació que Rigola demana d’ells i d’elles, no permet que es perdi ni un
matís de cadascun dels seus moviments. El seu és un treball exquisit i rigorós,
ficat en una caixa de fusta que es revela també com espai exemplar. Els nusos
d’aquesta fusta, sense anar més lluny, permeten que quan el molt ecològic
doctor Gonzalo mostri els seus mapes a la “professora “ Ariadna, la devastadora
destrucció de la natura adquireixi veritable presència física. Però és que a un
espectacle com aquest, tot resulta a la força intensament físic.
