Verbagàlia

Teatre

informació obra


Direcció:
Albert Arribas
Producció:
Centaure Produccions
Sinopsi:

Caterina Albert fou una dramaturga de primer ordre, massa avançada per ser reconeguda en vida. El seu magnètic teatre, escrit abans que l’autora es decantés per la narrativa, es troba a mig camí entre el sainet popular i l’obra dels principals renovadors del segle XX, dels quals és una clara precursora. 

Aquest espectacle porta a escena dues obres pertorbadores de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia. Dues peces importants, poc conegudes i alhora molt representatives de la mirada «dramàtica» victorcatalanesca, tan desencantada com sensible al poder de les il·lusions existencials. 

Teatre per a grans intèrprets, d’aparença menor però d’altíssima volada, en què les pulsions de la modernitat bateguen punyents sota els aires de la tradició.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Verbagàlia

21/11/2024

Llengua viva

per Manuel Pérez i Muñoz

S'estrena a la nova i ampliada Sala Àtrium un díptic de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) titulat Verbagàlia. Per a la nit inaugural, una nova direcció d’Albert Arribas després de la recent Les bacants (Teatre La Gleva), aquesta vegada amb un muntatge essencialista: un parell d’intèrprets molt mesurats que en algun moment voregen l’estatisme. Si en la recent obra 'Pura passió' de Lucia Del Greco s'opta per afegir més capes a la lectura de l’original d’Annie Ernaux, Arribas proposa justament el contrari, parapetar-se en la literatura per buidar la proposta d’acció escènica i decorats.

En la primera part, el monòleg La Tieta (1901) recobra l’altíssima qualitat literària de l’autora. Drama rural sobre una viuda que no té "res propi ni exclusiu", és a dir, ni fills ni propietats, i que només espera la mort desnonada per la moral del seu temps. L’actriu Paula Blanco es mostra precisa en els pocs recursos expressius que li permet la direcció. Parteix d’una immobilitat hieràtica mentre genera un in crescendo que acaba de vibrar cap a l’amargor. Cal estar molt atent per no perdre el fil narratiu entre la densitat dels versos abocats sense treva, el tipus de teatre que requereix l’entrega incondicional de l’espectador.

Sense transició, de sobte, salta el muntatge a un altre monòleg, Verbagàlia (1898). Passem d’un personatge burgès a un altre menestral, connectats únicament per l’efectisme de la prosa modernista. I va per aquí la cosa. Parla el personatge, el Mero, un paleta que mentre treballa busca algú en qui descarregar la seva incoherent verborrea pròxima a la patologia (una metàfora de l’artista?). Oriol Genís broda el rol amb la seva faceta més agresta i hilarant, més lliure que la seva companya en els pocs moviments permesos. El seu eloqüent desplegament de dicció i fraseig torna a sepultar l’espectador sota un espès tapís de paraules, l’empatx de bona literatura que sembla perseguir la proposta (...)

LLEGEIX LA CRÍTICA COMPLETA A 'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA'