Lamajara fa una mirada a les festes tradicionals per analitzar les seves narratives i reinterpretar-les des de l’actualitat. Enceta aquest diàleg directe amb la tradició, agafant com a referent els balls tradicionals de la península. Per al grup, l’evolució de la dansa és un camí constant d’anada i tornada on les cultures i els contexts socials generen noves expressions culturals.
Lamajara estrena una peça per celebrar la festa. Ho fan des d'una actitud positiva, en la que s'interpel·la el públic amb els somriures de celebrar el ball. Els intèrprets es miren als ulls i també proven de connectar amb el públic (la catarsi es produirà al final). En la dansa hi ha moment per al grup i també instants per a la reaització personal. Són danses i tradicions que coincideixen amb les ganes de compartir de la manera més sana possible el goig de viure. Una revetlla es produeix al final del jorn i com a agraïment a tt el que s'ha superat. Són danses que porten a un esgotament final (després del cansament laboral i domèstic) però que es viu amb l'excitació de ballar-ho sense un motiu concret. Abraçar-se i compartir l'instant.
Amb un vestuari de tons marronosos, juguen amb ritmes i coreografies d'arreu de la península. S'hi inclouen figures acrobàtiques d'equilibri que aporten espectacularitat i sorpresa. Lamajara té un to molt terrenal en les seves danses, orgànic, resultat de l'observació i de l'escolta. Només cal recordar aquella coreografia comunitària a partir dek treball del camp (Labranza). L convivència arriba quan aconsegueixen fer un envelat lligant cintes entre elles. Construir un aixopluc obert en la que tothom hi és convidat a exressar-se, des del respecte mutu i la generositat de qui obra els braços per seguuir ls passes i ls palms) que faci l'altre. com qui es passa el focus amb un cop de mà. Com qui es passa una pilota imaginària que mai pot tocar a terra. Una festa tant absoluta com sincera.
