Qui hagi vist la nova versió de “Suspiria” dirigida l’any 2018 per Luca Guadagnino, i inspirada en el clàssic del cinema de terror “giallo”que Dario Argento va filmar el 1977, ja sap que el belga Damien Jalet és ben capaç de crear coreografies del tot inquietants que et deixen amb un ai al cor. Però ni així pot preveure allò que l’espera un cop s’hagin apagat els llums de la sala on s’estigui representant “Vessel”. I és que un cop tot resti a la foscor, començarà a percebre com emergeix d’ella una mena d’estrany illot blanc amb ressons vaginals , que ben bé podria ser també el cràter d’un volcà mig submergit a les aigües que l’envolten, i al bell mig del qual s’hi poden percebre alhora bombolles en permanent estat d’ebullició. És d’aquí, d’on sorgeix la vida? O és per contra aquí, on acaba tota esperança de vida ? I quan arriba el final, un cop transcorreguts seixanta minuts hipnòtics al llarg dels quals mai sabrem del tot què estem veient però alhora mai deixarem de mirar-ho sense poder apartat els ulls, seguirem fent-nos les mateixes preguntes que ens hem fet quan hem entrevist l’illot. Però el cert és que a l’arribar aquest final veurem també de quina forma el cràter engoleix l’únic ésser viu de tots els que pul·lulen per aquest espai ; l’únic que s’ha mostrat amb cara i ulls (ara tornarem al tema) i que ha semblat fent això voler aixecar el cap fent alhora un gest de rebel·lia . Serà aquest gest un senyal de les intencions que porta el muntatge, o bé una de les moltes associacions lliures cap a les quals ens poden portar les imatges que tenim davant nostre i els sons creats per Marihiko Hara i Ryuichi Sakamoto? Jo m’inclino més aviat cap a la segona opció: no estem davant una proposta que es deixi portar pels significats tancats ; el seu tarannà sembla més aviat escorar-se cap els significants oberts.
Molt probablement, a l’entrar a l’espai de representació, ja sabíem que l’element escenogràfic envoltat d’aigua al qual m’estava referint, és obra de l’artista plàstic, escenògraf i escultor japonès Kohei Nawa. I potser per això, pel fet de conèixer la nacionalitat del creador, l’illot em recorda també ,quan és ben fosc l’entorn que l’envolta, la blancor expansiva que emet el bolet atòmic , aquella mena de terrible bellesa que de vegades emana allò que d’altra banda resulta terriblement destructor. Llavors, i posats a associar, el cap em porta alhora cap a la dansa butoh , sorgida de les runes del bèl·lic desastre nuclear que va caure damunt del Japó, i plena de criatures que de vegades semblen més mutants que complertament humanes. També molt probablement, a l’entrar a la sala sabíem ja que a l’escenari ens anàvem a trobar set persones de sexe i edat diferent ,la cara de les quals no veuríem mai , tret del ja esmentat petit epíleg .Però el que ni així podíem intuir , és que d’aquests cossos sense cara n’acabarien sorgint la multiplicitat de rostres que la coreografia de Jalet sap crear al nostre imaginari. Rostres que no ho són però ho acaben semblant per complert mitjançant el moviment i la il·luminació. I que també podrien estar parlant-nos de cossos humans en estat de mutació. Fins que els cossos humans deixen de semblar-ho, i adopten formes calidoscòpiques entomològiques que ens fan percebre especies d’insectes potser encara inexistents .La penombra que adopta llavors el director, acaba d’obrar el prodigi visual. No: aquests essers no poden ser humans de cap de els maneres! En qualsevol cas, l’estètica d’aquestes composicions resulta massa torbadora com per caure en la temptació de l’esteticisme. L’indefinible i espessa argila blanca amb quelcom d’espermàtica que acaba emetent aquest cràter, potser ens està anunciant el naixement d’una nova espècie. O potser ens està anticipant la fi de totes les especies. Però tant si és tracte d’un cas com de l’altre, contemplar aquestes metamorfosis sense rostre però amb mil rostres, resulta del tot fascinant. Encara que per moments, la inquietud que provoquen ens pugui originar més neguit que el més terrorífic “giallo” amb coreografia de Jalet.
