Kanana és una paraula Sotho que es refereix a una terra promesa que mai no ha existit: el que havia de ser un espai lliure i pròsper és, en realitat, un terreny abonat adobat per a la cobdícia i la corrupció. A Via Kanana, però, el somni d’un món millor s’imposa al malson. El món ha canviat respecte al que imaginàvem, tots som víctimes, ennuvolades per la por, diu Gregory Maqoma, un dels artífexs de l’espectacle. El treball oculta el núvol fosc i ens porta llum i esperança, es rebel·la contra la por a viure. És un clam a la vida. A través del ritme, la percussió, la dansa i un cor de veus, Via Kanana proposa una sortida cap a la convivència i la pau, el camí a la terra promesa.
El dia 15 (12 h, CC Barceloneta) Buru Mohlabahne, director de Via Katlehong i codirector de l’espectacle, oferirà una classe magistral adreçada a ballarins i ballarines formats en qualsevol estil de dansa i de tots els nivells.
Nascut a Soweto el 1973, Gregory Maqoma es va interessar per la dansa a finals dels 80vuitanta, com una via per escapar de les tensions polítiques del seu país. Actualment, és un coreògraf, ballarí, director d’escena i professor reconegut internacionalment. Quant a Via Katlehong, es va constituir l’any 1992 com una companyia comunitària orientada a formar joves de Katlehong, localitat sud-africana amb un elevat índex de criminalitat, i ajudar-los així a fugir d’un estat permanent de conflicte. Liderada per Steven Faleni i Buru Mohlabane, Via Katlehong comprèn avui dia una escola de dansa comunitària i un grup estable de divuit membres.
Via Kanana és un camí valent de la dansa comunitària. A través del ball, han implicat un col·lectiu de joves de Katlehong, a Sud-Àfrica. Treure'ls dels possibles vicis del carrer per donar-los una energia que traspua les seves fronteres. Al Teatre Joventut de l'Hospitalet era impossible no moure els peus al ritme d'una música sense pràcticament pauses, amb un moviment constant, que sap canviar de forma, dinàmica i dimensió per dotar de diferència una peça que, no perd la intensitat, sigui en audres coreografiats endimoniats o en una mena de ralentització del moviment, que indueix a una mena de flow, de bon rotllo, de globus en què tot està bé o es perseguirà la Veritat.
La força dels ballarins sembla inesgotable. El cansament es marca en la suor que va impregnant el vestuari. potser falta equilibrar el treball dels vuit ballarins (sobretot perquè hi ha una ballarina que domina el quadre mentre que l'altre, no troba ocasió per a reivindicar-se). La música és un dels grans ence34rts perquè sap transportar el cos de ball d'un ànim a l'altre, sense cansar l'oïda i encomanant el ritme a la platea. També el joc d'audiovisuals és molt suggerent sobre dos plans que es tallen en angle recte. Varia el tipus d'imatge: des de la fotografia al vídeo sembla multiplicar les ombres dels ballarins, i les seves ombres. Falta potser algun element que expliqui millor la seva lluita social (hi ha el monòleg sobre els somnis que no es volen renunciar) però queda només apuntat. el ball és enèrgic i festiu però no transmet l'emoció, que podrien evocar els proipis ballarins com a testimonis d'un compromís amb l'art i la comunitat.
De dansa comunitària, a Catalunya, també hi ha molts projectes. Des del Basket Beat al de la dansa integrada de grups com l'associació Kiakahart (Fuk-in-progress). Són espais per reivindicar la diversitat i també per a oferir oportunitats d'empoderament dels protagonistes. Com a Via Kanana. Amb les seves camises llampants, aclareixen que tenen somnis i que estan entossudits a aconseguir-los. Però en comptes de traspuar el món del consum, els seus desigs són els de fer-se valdre i construir una comunitat que denuncii i arraconi la marginalitat i la corrupció. tots hi comprariem un bitllet per a aquesta estació.