“Verde que te quiero verde. Verde viento. Verdes ramas”. Així començava Federico García Lorca el seu cèlebre Romance sonámbulo” , inclòs dins d’aquell “Romancero gitano” que , quan va ser publicat l’any 1928, es va convertir en tot un gran èxit popular. Quelcom que no va impedir que el venerat amic Salvador Dalí qualifiqués com a “putrefactes “ els versos inclosos en aquell volum. I és que en aquell moment, Dalí i Buñuel ja s’havien lliurat amb ganes a un surrealisme que ven aviat donaria també origen a les torbadorament fascinants imatges d”Un chien andalou” , destinades a convertir-se en emblemàtica mostra del cinema més avantguardista. I esclar: quant et mous per l’avantguarda més trencadora, corres el risc de no saber valorar com cal els poemes d’aquell gran amic pel qual havies demostrat sempre una tremenda admiració. I corres el risc de ser injust amb un autor que – això ho saps molt bé, Salvador- , sempre s’ha mostrat apassionadament interessat per les novetats creatives amb esperit avantguardista, encara que la seva obra hagi tingut fins ara un tarannà més popular. I és que a Lorca , l’apassiona alhora la cultura popular en totes les seves manifestacions. I li agrada agradar; li agrada connectar amb aquestes classes populars que han començat també a devorar el seu teatre: només cal pensar en l’enorme èxit de la “Mariana Pineda” estrenada al barcelonès Teatre Goya.
Però tornem al “Verde que te quiero verde”, per tal de reconèixer allò que Dalí sembla no haver captat . Només cal perdre’s per les diferents significacions que li podem donar a un poema pel qual transiten imatges, temes i obsessions ben recurrents a l’obra lorquiana, per adonar-se’n alhora de les trencadores formes que el poeta introdueix en el seu poema, i del to oníric que travessa les seves paraules. Aquesta experimentació amb el llenguatge, aquestes ganes d’endinsar-se per territoris no explorats , mostren ja sovint la seva pulsió latent. I aquesta pulsió latent es convertirà en un esclat ben patent d’agosarada escriptura capaç de trencar molt motllos poc després de l’estrena d’”Un chien andalou”, sensacional manifest fílmic surrealista el títol del qual sembla una mena de dedicatòria enverinada: Lorca sap molt bé de quin gos andalús estan parlant els seus antics companys de gresca creativa!
Abatut per la traïció encoberta dels amics i per un dolorosa ruptura amorosa, Lorca marxa cap a Nova York. I entre aquells gratacels dels quals ben aviat començaran a caure cossos suïcides abatuts pel crack del 1929 (ell serà testimoni de l’inici de la Gran Depressió), Lorca es deixa anar ja d’una vegada per totes. De les emocions contrastades que li provoca aquell viatge, no solament hi neixen els versos d’un “Poeta en Nueva York” marcats per l’ombra de Wittmann; al llarg del viatge va prenent forma també aquell teatre impossible de representar ( sortosament, el poeta s’equivocava!) que acabarà materialitzant-se a “El público”, a “Así que pasen cinco años” , a “La comedia sin titulo” . Mentre denuncia amb rebuig visceral l’opressió patida pels cossos negres , Lorca es deixa alhora seduir per ells .Mentre assenyala com mai abans no ho havia fet els draps bruts del capitalisme més depredador, deixa alhora més a la vista que mai els camins que pren el seu propi desig. L’experimentació estilística dels seus versos es converteix així en metàfora de l’alliberació que experimenta ell mateix, lluny d’aquelles ràncies repressions peninsulars que anys més tard reflectirà de forma brutal a “La casa de Bernarda Alba”, la seva obra pòstuma. I és també llavors, quan neix el guió cinematogràfic d’un “Viaje a la luna” que trigarà moltes dècades en fer realitat l’allunatge. Tot i haver estat publicat en una traducció anglesa no massa fidel a l’estructura original, el breu manuscrit no serà recuperat fins que apareix l’any 1989 a una tauleta de nit, a la ciutat d’Oklahoma. Curiosament, la mateixa urbs en la qual Kafka ubicava el seu Gran Teatre d’Oklahoma concebut com una mena de també impossible teatre infinit en el qual tothom podia acabar sortint a escena.
I aquell guió que va ser filmat ja el 1998 per Frederic Amat, es converteix ara en l’espectacle anual d’un projecte IT Teatre que a partir d’enguany està coproduït pel Teatre Lliure. Un muntatge que parafrasejant al poeta, podríem dir que la directora Marta Pazos tenyeix amb un omnipresent “groc, que et vull ben groc”. I un muntatge que opta per donar-li forma lliure a les 72 indicacions incloses al text sense reproduir-les textualment a l’escenari de forma verbal o escrita, i sense intentar plasmar-les mimèticament. Llegir-les abans d’anar a teatre, sempre resulta un exercici gratificant. Però cal ficar-se entre aquestes parets grogues deixant de banda la un xic exasperant tendència que tenim sempre a donar-li significació a tot el que veiem o escoltem ( en aquest cas, músiques i sons sense cap paraula de per mig) , perquè sentim que només ancorant-nos sempre en el sentit ens podem sentir una mica segurs . Doncs, i tornant a tot el que portem dit, Lorca ens convida precisament a explorar la quantitat de sentits que podem descobrir en el no sentit, i la quantitat de coses que ens perdem quan buscant-li el significat a tot, perdem de vista les possibilitats que ens ofereix el joc lliure dels significants. . I per la seva banda, Marta Pazos ens convida a reconèixer en la seva tan ben mesurada i estupenda posada en escena la petjada de tots aquells moviments avantguardistes que sacsejaven l’escena artística de fa a la vora cent anys. I que d’una o altra forma, no han deixat de fer-ho , perquè moltes de les ruptures que ens proposaven llavors continuen provocant-nos cert vertigen. Per això mateix, el seu espectacle aconsegueix provocar la mateixa sensació que provoquen els millors espectacles inspirats - per posar un exemple paradigmàtic – per l’obra de Joan Brossa: aquí , tot desprèn un aire tan rabiosament contemporani com radicalment vintage. Quelcom que, d’altra banda, visualitza també perfectament l’esplèndid vestuari d’un muntatge que deixa molt clar fins a quin punt, aquest guió és quelcom més que una simple resposta enfadada a “Un chien andalou”.
Cert: Lorca fica aquí alguna que altra imatge (llunes tallades i formigues incloses ) que sembla picar-li l’ullet maliciosament a les imatges filmades pels amics. Cert també: en el guió, s’hi pot reconèixer aquell punt de rebequeria de l’artista enrabiat disposat a demostrar que , quan s’hi posa, ell pot fer al·lucinar tant o més que el més al·lucinat surrealista. Però més enllà d’aquest aspecte anecdòtic, la cadència que segueix aquest guió acaba transmeten entre ràfegues d’humor una palpable tensió entre el desig i la seva repressió , entre la vida i la permanent amenaça de mort , entre la forma elegant i el vòmit repulsiu, entre l’ordre de la partitura ben pautada i el desordre del caos , entre l’exuberància del groc Pazos, i la claustrofòbia de l’espai tancat que no sembla tenir sortida, entre l’aparent sensualitat d’un petó, i la llefiscosa sensació d’uns llavis que voldrien però no poden separar-se. L’excel·lent banda sonora convida per moments a l’eufòria d’una sofisticada vernissage groga. Però la irrupció d’un cos sense pell que deixa tots els òrgans a la vista i que mostra tota la fragilitat de qui l’habita, resulta també altament inquietant. I Pazos , l’encerta plenament alhora de suggerir-te tan ambigües com indefinides contradiccions.
