Viaje a la luna

informació obra



Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Marta Pazos
Il·luminació:
CUBE.ez
Vestuari:
Alejandra Lorenzo
Intèrprets:
Laia Alberch , Gal·la Sabaté, Paula Sunyer, Clara Mingueza , Cristina Martínez, Rut Girona, Marc Domingo, Mariona Rodríguez
Sinopsi:

A partir d’aquesta temporada, el Lliure acull i coprodueix amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona l’espectacle anual del projecte ITTeatre. La voluntat compartida per totes dues institucions és promoure el contacte dels graduats de l’Institut del Teatre amb les expressions escèniques més interessants i innovadores d’Europa, pròximes al seu esperit generacional i amb una trajectòria provada. En aquesta ocasió, la proposta artística per al nou espectacle recau en la directora gallega Marta Pazos, una de les artistes més inquietes del panorama recent de l’escena espanyola i francesa.

 Viaje a la Luna és l’únic guió de cinema de Federico García Lorca. Escrit durant la seva estada a Nova York, és una contesta a Buñuel i a Dalí després d’haver vist el film Un chien andalou. Aquest muntatge promet ser una road movie carregada de simbolisme i d’erotisme. Una festa dels sentits.

Crítica: Viaje a la luna

09/02/2021

Un riquíssim imaginari posat en dansa

per Iolanda G. Madariaga

Travessat per l’experiència de viure el Crack del 1929 a Nova York, Federico Garcia Lorca adoptà el llenguatge del surrealisme per a la seva poètica, no només lírica i dramàtica, sinó també en el seu únic -fins fa poc, absolutament desconegut- guió cinematogràfic. Una raresa que té una plasmació escènica prou reeixida de la mà de Marta Pazos (dramatúrgia i direcció) i la companyia IT Teatre. El Lliure va ser també l’escenari del món fantàstic de Marta Pazos en la celebrada òpera bufa Je suis narcisiste (Teatre Lliure, 2019). L’artista multidisciplinar lidera, des de 2007, Voadora: més que una companyia, un espai de creació escènica on conflueixen diversos artistes amb una clara aposta per la hibridació de totes les arts en les seves produccions.

El guió cinematogràfic que Garcia Lorca va regalar al director mexicà Emilio Amero, coneix ara la seva primera plasmació escènica. Es fa estrany enfrontar-se a un Lorca on la paraula és tan sols un element accessori. Però passat el primer moment d’angoixa per no tenir relat a l'ús on agafar-se, hom reconeix l’univers lorquià en cada escena i en moltes de les imatges que poblen l’escenari. Aviat la idea de narrativa visual pren cos, sempre tenint en compte que ens enfrontem a un relat oníric on el temps no és una successió cronològica d’escenes. El temps és aquí entès com allò que dura l’acció performàtica, puntuada per la música que executen en directe alguns personatges. Una acció darrera d’una altra, a vegades amb una certa continuïtat, a vegades trencant tota mena de lligams -excepte els estètics- amb l’anterior. Tampoc es tracta d’una successió aleatòria d’accions perquè intervé el factor rítmic que, amb algunes febleses, aporta progressió dramàtica al tot. És en aquest aspecte que Marta Pazos ha donat sentit teatral al conjunt, posant en joc el propi imaginari i jugant també amb les possibilitats que els intèrprets li oferien. Laia Alberch, Marc Domingo, Rut Girona, Cristina Martínez, Clara Mingueza, Mariona Rodríguez, Gal·la Sabaté i Paula Sunyer aporten presència escènica i frescor a aquest món estrafolari i dens de referències. Sota la batuta coreogràfica d’Amaranta Velarde, els intèrprets desenvolupen les seves accions dins un espai escènic excepcional. Cube.bz ens ha anat acostumant a entendre escenografia i il·luminació com un tot. En aquesta caixa escènica d’un groc “difícil”, hi ha abocades “les arquitectures” de De Chirico i la llum impossible de Magritte o Marx Ernst. Dos pianos de cua (o mitja cua) ocupen, contundents, gran part de l’espai. Hi ha escales i vans oberts a una infinita indefinició i una clara separació entre el públic i l’escena. En aquesta caixa màgica, d’una aclaparadora bellesa, hi desfilen dones amb llargues i pesants mantellines, dones de dol rigorós, peixos que malden per sobreviure, arlequins, algun ocell escapat d’una obra de Leonora Carrinton, cucs, granotes i petons... i la Lluna, és clar. L’espectacle és d’una gran densitat poètica on no falta l’humor, un humor absurd i provocador que acompanyà aquells primers moments del surrealisme avantguardista. Amb tot, cal una predisposició especial per gaudir enterament de l’espectacle.