Mar Ollé , Rosa Martínez, Magí Canyelles, Pau Vinyoles, Francesc Cardona
Companyia:
Colectivo El Brote
Coreografia:
Davinia Descals
Sinopsi:
A través de la música en directe, la dansa, el teatre, les videoprojeccions (videodansa) i la narració, l’espectacle presenta la història de la Victòria, una nena del s.XXI que pateix un conflicte de discriminació de gènere. A les golfes de casa hi troba un vell llibre a partir del qual descobrirà la sorprenent història de la Caterina, una noia que per a poder escriure lliurement va haver d’amargar-se darrere d’un nom d’home durant molts anys de la seva vida i que va acabar sent una de les escriptores més destacades i imprescindibles de la literatura catalana. Aquest increïble cas farà reflexionar a la Victòria -i als espectadors, petits i grans- sobre la pròpia experiència i la manera com afrontem un tipus de conflictes que gairebé un segle després són encara massa presents a la nostra societat. Un espectacle visual, musical i literari que ens submergirà a la vida i obra de Víctor Català, la senyoreta de L’Escala.
Hem de donar la benvinguda
a un espectacle sobre l’escriptora Caterina Albert/Víctor Català que, a més de
donar visibilitat a un dels cims de la literatura catalana, ho fa des d’un
present prou immediat i amb un llenguatge actual i proper. La Victòria és una
noieta que acaba de traslladar-se amb la seva família a L’Escala -poble natal
de la gran narradora. Li agrada jugar a futbol, però els nous companys d’escola
no entenen massa bé la seva afició tractant-se d’una noia. A les golfes de la
seva nova, per on passeja i alimenta la seva solitud, troba una nova amiga:
l’esperit d’una noia que va néixer al segle XIX i que li agradava escriure
històries. L’espectacle es serveix d’una barreja eficaç de llenguatges
escènics. La música, interpretada en directe, amb versions de cançons populars
i temes originals té una forta presència. Com també la té la dansa en la
interpretació de Mar Ollé. Tots ells són ingredients qualitatius importants tot
i que no acaben de lligar un tot homogeni. S’afegeixen també ombres i animacions projectades creant
un joc força teatral però que no s’adiu massa amb la resta. El fet que el
narrador es confongui a estones amb la pròpia Víctor Català tampoc ajuda i no
es un problema de barbes o de transvestisme... després hi ha la sentencia final
en una mena d’epíleg del tot prescindible.
Amb tot, hi va haver una part del públic -uns més joves i altres no tan- que van
acollir la proposta amb molt entusiasme.
