Victòria

informació obra



Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Mar Ulldemolins, Emma Vilarassau
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
David Bofarull
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Toni Cabré
Direcció:
Òscar Molina
Sinopsi:

Victòria és el nom de la protagonista d’un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina en una ciutat atemorida per la dictadura. La necessitat finalment l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides... Victòria és el darrer text de Pau Miró, una de les veus més destacades del panorama teatral català contemporani.

Pau Miró, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2016

Max Glaenzel, finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Victòria

12/05/2016

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignat, jo vinc d'un silenci que la gent romprà

per Teresa Bruna

Pau Miró ens va explicar el dia de la presentació de Victòria que abandonava el Raval -teatralment- per explorar altres bandes. Ens va despertar la curiositat, si, però no sé si en tinc ganes. Aquesta etapa, aquesta sensibilitat, aquesta manera d'explicar històries que va començar l'any 2000 al Malic, ens ha donat grans alegries: Plou a Barcelona, Els jugadors, la Terra Baixa i Lluis Homar, aquella trilogia dels animals (Bufals, Girafes, Lleons)...I ara Victòria, que tothom descriu com una obra necessària i tenen molta raó. Pau, no sé si m’agrada que canviïs, però confiaré en tu, perquè mai ens has fallat.

Victòria és un espectacle rodó, amb uns grandíssims actors (Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Joan Anguera, Mercè Arànega, Mar Ulldemolins i Nil Cardoner) i una escenografia preciosa (una barberia molt, molt autèntica), espectacular (la manera en què es canvia d'espai) i emotiva (la solitud de la sala gran sense decorat). Però Pau Miró, a més, ens explica la història d'una manera que t'enganxa com un thriller. Cada personatge amaga alguna cosa, menys la Victòria, que, com nosaltres els espectadors que seguim atents l'espectacle, ella observa i va descobrint el món que l'envolta i que, fins ara, no havia detectat.

Sempre em sorprèn que una persona jove, com Pere Riera o ara Pau Miró, puguin ser tan brillants fent la radiografia d'un temps que no han viscut. A Victoria, Miró fa un retrat de la postguerra tal com jo la recordo. La meva mare tenia por, però es consolava explicant-me les grandeses de la seva Escola de la República. Veient Victòria tot em ressonava. Vaig prendre notes de frases que es deien però he decidit deixar que les disfruteu sense desvetllar-les i, a canvi, posar-ne algunes de les que diferents persones que m'envoltaven m'havien dit. Penseu que jo era la nena del bar i tothom s'hi veia en cor amb mi.

*Si surts amb un noi, quan algú s'enamori de tu de debò, anirà a demanar informes pel barri a veure si has sortit mai amb un noi. I si ja has sortit, et deixarà.
*Dimecres hi ha restricció. 
*La petita del forn està embarassada... però no s'ha casat, eh! Jo, si la meva néta s'hi quedés, preferiria veure-la morta.
*El Sr. Ramiro de Alcañiz va estar a ca la iaia refugiat, però no ho diguis mai a ningú. 
*No parlis mai malament de Franco ni de la seva família, perquè si et senten, vindran a buscar al papa i el tancaran a la presó.
*Si algun dia us fan interrogatoris apart, més val que diguis que parleu de nois que d'altres coses. Tindràs mala fama, però no et vigilaran.
*Aquest va anar a la División Asul. Si parla amb tu, vigila, però no li portis la contraria, no el facis enfadar. I si pot ser, no hi parlis. Diuen que és un Confident.
*Aquell era un burot, feia i fa encara estraperlo. 
*Si vas molt a Missa acabaràs sent una rata de sagristia. Però si no hi vas, almenys ves a mirar el color de la sotana, per si algú t'ho pregunta. Les nenes que no hi van, tenen mala fama.
*Si et confesses, als capellans no se'ls ha d'explicar coses... brutes.
*Si venen aquells policies, els que van vestits de carrer, els ofereixes una copeta de moscatell. I no els hi cobris.

El món Victoria de està construït de situacions semblants a les que inspiren aquestes frases que Miró ha anat coneixent. L’espectacle parla de moltes coses, de la corrupció, de l'estraperlo, del poder, de la gana, de la necessitat de no oblidar... fins i tot de la humanitat que pot tenir una persona que és a l'altra banda del teu pensament, com el personatge de Jordi Boixaderas. Ho vivim mentre acompanyem el viatge a la consciència que fa la Victòria, una dona que ni sabia que hi havia vaga de tramvies a la porta de casa. Tantes situacions, tantes paraules, tantes frases, tantes emocions!

Però essencialment, el que Pau Miró ens diu i no sé si ens retreu, almenys als de la meva edat, és que les coses no han canviat tant. Jo seré més dura i diré que no han canviat gens, encara que ho sembli. Observeu el poder, la justícia, els que manen de debò (això de l'oasi d'uns quants poderosos també surt!), els moviments internacionals... Malgrat ens puguem moure sense interrogatoris apart, han passat, estan passant i passaran coses inadmissibles. Amb tot, a Victòria hi ha esperança.

Si, confesso tenir encara seqüeles de la por que em van inculcar els que van patir aquella horrorosa Guerra. El problema és que som masses els que tenim por i així no anem enlloc. 

No sé si això és una crítica. Però si se surt així del teatre, no dubteu que Pau Miró ha tornat a guanyar.