Victòria

informació obra



Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Mar Ulldemolins, Emma Vilarassau
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
David Bofarull
Ajudant de direcció:
Alícia Gorina
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Autor:
Toni Cabré
Direcció:
Òscar Molina
Sinopsi:

Victòria és el nom de la protagonista d’un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina en una ciutat atemorida per la dictadura. La necessitat finalment l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides... Victòria és el darrer text de Pau Miró, una de les veus més destacades del panorama teatral català contemporani.

Pau Miró, finalista en la categoria de text. Premis de la Crítica 2016

Max Glaenzel, finalista en la categoria d'espai escènic. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Victòria

19/05/2016

Un aconseguit trencadís

per Núria Sàbat

Les obres de Pau Miró (Barcelona 1974) palesen l’interès per les històries centrades en un recorregut emocional concret dels personatges i inscrites en un context que, més que posar en relleu uns fets històrics, en mostra les conseqüències en l’esdevenir quotidià de la societat; en el dia a dia de la gent del carrer que sovint ubica al Raval barceloní; un barri que coneix i d’on ha extret bona part de la matèria primera que basteix el seu teatre, també la seva darrera obra, Victòria, estrenada a la Sala Gran del TNC.

Situada en plena postguerra i prenent com a referent temporal la vaga d’usuaris del tramvia l’any 1951, exposa les misèries materials i morals d’una època en què les cartilles de racionament, les denúncies, la desconfiança, la repressió... la por i la necessitat d’aparentar “decència i bones maneres” eren a l’ordre del dia. I ho fa a través d’una sèrie de personatges que volen ser representatius de la societat d’aleshores: el falangista milhomes (Jordi Boixaderas), l’exvedet del Paral·lel (Mercè Arànega) “reeducada” que, a l’igual del seu fill adolescent (Nil Cardoner), confia a retrobar el marit desaparegut; el cunyat aparentment desentès de tot (Joan Anguera), un mestre republicà represaliat (Pere Arquillué)i la filla d’exiliats (Mar Ulldemolins) vinguda de França amb la voluntat de preservar la memòria històrica, que giren a l’entorn de la figura central; Victòria, una dona encara jove i atractiva dedicada al marit –el barber del barri– i a fer bullir l’olla, que en enviudar es veu obligada a prendre una decisió tan inusual com condemnada al fracàs: portar les regnes del negoci i fer de barbera, alhora que inicia un procés de revelació personal i polític que remourà la seva fins ara “pràctica” consciència.

Una història revestida d’un encertat aire de thriller que juga, i molt, en favor d’una obra que, si d’una banda alterna moments de gran volada amb altres de  més inversemblants, de l’altra és susceptible de discrepàncies, sobretot per part d’aquells que, havent viscut aquesta època fosca de la nostra història més recent, en serven un record força més crític.

L’excel·lent escenografia mòbil de Max Glaenzel, que recrea una barberia de l’època, permet agilitzar el desenvolupament de l’acció, així com alternar els dos àmbits d’actuació en què l’acurada i volgudament continguda interpretació de tots els actors i les actrius ens endinsa a aquella època grisa i trista en la qual els personatges malden per sobreviure.

Victòria és, així, un aconseguit trencadís que, tal com s’escau a aquesta coneguda tècnica, vist de lluny ofereix una imatge més nítida que vist de prop.