Les obres de Pau Miró (Barcelona 1974) palesen
l’interès per les històries centrades en un recorregut emocional concret dels
personatges i inscrites en un context que, més que posar en relleu uns fets
històrics, en mostra les conseqüències en l’esdevenir quotidià de la societat;
en el dia a dia de la gent del carrer que sovint ubica al Raval barceloní; un
barri que coneix i d’on ha extret bona part de la matèria primera que basteix
el seu teatre, també la seva darrera obra, Victòria,
estrenada a la Sala Gran del TNC.
Situada en plena postguerra i prenent com a
referent temporal la vaga d’usuaris del tramvia l’any 1951, exposa les misèries
materials i morals d’una època en què les cartilles de racionament, les
denúncies, la desconfiança, la repressió... la por i la necessitat d’aparentar
“decència i bones maneres” eren a l’ordre del dia. I ho fa a través d’una sèrie
de personatges que volen ser representatius de la societat d’aleshores: el
falangista milhomes (Jordi Boixaderas), l’exvedet del Paral·lel (Mercè Arànega)
“reeducada” que, a l’igual del seu fill adolescent (Nil Cardoner), confia a
retrobar el marit desaparegut; el cunyat aparentment desentès de tot (Joan
Anguera), un mestre republicà represaliat (Pere Arquillué)i la filla d’exiliats
(Mar Ulldemolins) vinguda de França amb la voluntat de preservar la memòria
històrica, que giren a l’entorn de la figura central; Victòria, una dona encara
jove i atractiva dedicada al marit –el barber del barri– i a fer bullir l’olla,
que en enviudar es veu obligada a prendre una decisió tan inusual com
condemnada al fracàs: portar les regnes del negoci i fer de barbera, alhora que
inicia un procés de revelació personal i polític que remourà la seva fins ara
“pràctica” consciència.
Una història revestida d’un encertat aire de thriller que juga, i molt, en favor d’una
obra que, si d’una banda alterna moments de gran volada amb altres de més inversemblants, de l’altra és susceptible
de discrepàncies, sobretot per part d’aquells que, havent viscut aquesta època
fosca de la nostra història més recent, en serven un record força més crític.
L’excel·lent escenografia mòbil de Max
Glaenzel, que recrea una barberia de l’època, permet agilitzar el
desenvolupament de l’acció, així com alternar els dos àmbits d’actuació en què
l’acurada i volgudament continguda interpretació de tots els actors i les
actrius ens endinsa a aquella època grisa i trista en la qual els personatges
malden per sobreviure.
Victòria és, així, un aconseguit trencadís que, tal com s’escau a aquesta
coneguda tècnica, vist de lluny ofereix una imatge més nítida que vist de prop.
